M15 a simple vista

Independientemente de si la figura debajo dibujada es el Pegaso de Zeus y Belerofonte o es Ocírroe transformada en Hipe por Artemisa, lo único que sabemos de cierto es que está a punto de comerse el cúmulo globular M15.

6-2-blog-m15-pegas-namibia-600px

En el dibujo superior, con el norte abajo porque está imaginado desde el hemisferio sur, vemos el caballo, o la yegua si era Hipe, rampante o despegando, o quizás golpeando la montaña con los cascos para abrir nuevas fuentes como nos enseñó Hesíodo que hacía Pegaso.

A la izquierda, el Cisne, encima la Flecha, más arriba el Delfín y aún más arriba, en el centro, otro caballo, ahora pequeño, Equuleus, del que no conocemos con certeza si era hermano o hijo de Pegaso.

Si era Celeris, hermano de Pegaso, quizás estaban jugando con el cúmulo, no sería extraño, pues era un potrillo.

Pero también podria ser que M15 fuese el tábano que envió Zeus a picar al caballo para hacer caer a Belerofonte cuando quería subir al Olimpo cabalgando a Pegaso. ¿No sabían que ahí solo pueden acceder los dioses?

Ptolomeo, que conocía bien todas esas historias, ya los situó en el cielo del Almagesto, tanto al caballo grande como al pequeño.

 

La parte interesante de la historia es que ambos caballos nos ayudarán a encontrar M15 a simple vista.

Veamos el dibujo desde nuestras latitudes.

6-2-blog-m15-pegas-ager-600px

En el dibujo de arriba, en la parte inferior izquierda, vemos Pegaso boca abajo. Delante, marcado con un punto amarillo con borde naranja, el cúmulo globular M15. A la derecha de M15, Equuleus. La línea de la cabeza del caballo va hacia M15, pasa por encima de Equuleus y del Delfín y se dirige directamente a M27.

 

Debajo, una ampliación de la cabeza del Pegaso, con las estrellas que hemos de localizar con soltura en el campo: Theta y Epsilon Peg, y Delta y Gamma Equ.

6-2-blog-m15-amb-noms-nord-a-dalt-600px

 

Áger, 30 de septiembre de 2016, 00:10h, 11ºC, 66% de humedad, papeles muy ligeramente húmedos. SQM-L: 21.48 al norte y 21.47 en el zenit. Hoy el cielo no está muy oscuro pero si muy estable.

Tengo el objeto a unos 55º de altura y tiene una magnitud de 6.3. Le dedico más de una hora de observación a simple vista.

Estudio la zona a simple vista durante un buen rato, las magnitudes, las posiciones, defino bien el ángulo formado por Theta-Epsilon y el par Delta-Gamma. Estas dos estrellas, de 4.47 y 4.70, cuando empezamos a trabajar pasan un poco desapercibidas porque la figura de Pegaso devora el resto de estrellas. Cuando ya hace un rato que estamos observando, enseguida las vemos a la primera en el ángulo con centro en Enif.

No he visto nunca aún M15 a simple vista y, como siempre, he de definir la estrategia para garantizar que lo que veo es lo que realmente quiero ver.

Busco la estrella de 6.1 alineada con Theta i Epsilon, y a la mitad de esa distancia más allá de Épsilon, de Enif. Se hace de rogar, sólo la veo en pequeños momentos, pero la veo muy clara, como una finísima marca de aguja, pero relativamente muy brillante. No me puedo equivocar de estrella pues es la única de magnitud seis o más brillante, la siguiente ya es de 7.31.

Pero mientras espero a la estrella ya hace rato que estoy viendo el fantasma, alargado, grande, muy difuminado, muy al límite, con mucho ruido ocular, con visión lateral sube bastante, no demasiado, pero lo suficiente para que pueda apreciar que hay alguna cosa no estelar, la veo nebular, grande y difusa.

Tengo la sensación de que lo veo mucho más grande de lo que debiera, como si estuviese integrando la luz del cúmulo y la de las tres estrellas de campo, de 6.1, 7.31 y 7.62, tras un par de horas largas de adaptación. El cúmulo es 6.3. Supongo que no puedo integrar en el conjunto las estrellas de siete.

 

Debajo, el campo que hemos de conocer bien, un poco girado para facilitar la visualización. Con suma facilidad encontramos Enif (Epsilon Peg) y Baham o Biham (Theta Peg). A partir de estas dos, haciendo una simetría o un triángulo muy llano, buscamos Delta y Gamma de Equuleus. No son tan brillantes pero con la referencia del ángulo las encontramos fácilmente.

6-2-blog-m15-sense-noms-600px

Encima, sobre el lado derecho del ángulo o del triángulo hemos de buscar a simple vista la estrella de 6.1. No hay prisa, si no la vemos sólo hace falta esperar a que se muestre, ya aparecerá. Hemos de esperar a que lo haga unas cuantas veces para ver bien la posición.

6-2-blog-m15-amb-noms-600px

Veo que la estrella está en el extremo de una pequeña nebulosidad muy fantasmal, grande, alargada y muy indefinida, muy al límite de la visión cuando llevo aún poco rato observando.

Cuando llevo un tiempo trabajando, pongamos veinte minutos o media hora con la vista fijada en la zona del objeto, empiezo a ver diferentes estrellas encendiéndose y apagándose en el campo del gran triángulo, todas de hacia seis y de más de seis de magnitud. Pero cerca del cúmulo en este rango sólo está la de 6.1.

Unas veces veo la estrella, otras el fantasma, otras los dos juntos. Cuando es así veo la estrella al SE del fantasma.

La medida es contradictoria, grande y pequeña a la vez, veo el fantasma grande en relación a un diminuto globular. Cuando no veo la estrella quizás veo la nebulosidad y se me hace difícil decir si estoy viendo la estrella o el cúmulo. Me es útil esperar a que aparezca la estrella. Confirmo, a veces veo la estrella y a veces la nebulosidad.

Hay dos estrellas más al lado de M15, una de 7.31 y una de 7.62. No hay de más luminosas cerca del cúmulo, en la zona del fantasma. Si veo la estrella y el fantasma, estoy viendo el cúmulo.

 

Cuando termino el objeto he de recoger porque la noche ha sido extenuante, tengo los ojos muy cansados. Pero ahora que he encontrado una estrategia, encuentro el objeto a la primera sin ningún instrumento, a simple vista.

Anuncis

M15 amb prismàtics de 7×50

Àger, 29 de setembre de 2016, 23:24h, 12ºC, 64% d’humitat, SQM-L: 21.42 al nord i 21.36 al zenit. Cel poc fosc però molt estable. Prismàtics Helios Apollo de 7×50.

A l’article anterior hi ha l’aproximació general i la localització a ull nu, per això no les posem aquí.

El cúmul globular Messier 15 és un objecte fàcil amb prismàtics de 7×50 perquè té molt bones estrelles de referència i és dins un asterisme en forma de revòlver, de Colt, del qual en conforma el tambor de les bales.

A sota, el mapa amb el nord a dalt, centrat a Enif (8-Epsilon Peg, 2.38), que podem identificar de seguida amb prismàtics o telescopi a baix augment per la cadeneta de tres que té al NW. A ull nu de seguida la trobem Enif perquè és la més brillant de la zona, però en posar els prismàtics ens podríem confondre.

Si encarem els prismàtics a Enif i els desplacem totalment cap a l’est, apareix Baham (26-Theta Peg, 3.52). Si els prismàtics són de 7.5º de camp real potser les podrem veure les dues alhora, diametralment oposades.

Si anem ara cap a l’oest, dreta al dibuix, i baixem una mica, apareixen Delta i Gamma d’Equuleus (4.47 i 4.70), que formen un doblet separat però molt vistós.

Les quatre estrelles es veuen molt bé a ull nu, però les d’Equuleus queden una mica amagades degut al contrast que ens causa la gran figura del Pegàs, què absorbeix tot el camp.

Un cop haguem vist Delta i Gamma i la forma en angle que fan amb Baham i Enif, ja les veurem sempre a la primera.

6-2-blog-m15-7x50-amb-noms-600px

Si centrem els prismàtics just a Enif i els desplacem mig camp en direcció contrària a Baham, és a dir cap a l’oest, cap a la dreta al dibuix, tindrem M15 gairebé centrat. Desplaçar mig camp vol dir que allò que teníem al centre ara ho posem a la vora del camp.

Al camp de visió hi ha moltes estrelles de magnitud menys brillants que sis i moltes entre set i vuit que no posem. Només hem dibuixat les més evidents, com les tres de l’asterisme que inclou M15.

6-2-blog-m15-7x50-sense-noms-600px

A l’oest d’Enif de seguida veurem l’asterisme en forma de revòlver, de Colt, amb l’estrella de 6.1, la més brillant, encarada a l’est. Aquesta estrella es veu a ull nu i ens marca la posició del cúmul. El percutor del revòlver és una estrella de 7.62 i la de la punta del canó, encarada al sud, és de 7.31. Les dues estrelles de set i tot l’asterisme en general es veu molt bé, i sense cap mena de confusió, amb 7×50.

El tambor de les bales del revòlver és el cúmul globular M15 (6.40), què es veu molt clar, inconfusible, amb especte de boleta nebular petita i ben definida. El fet de tenir a la vora les tres estrelles de l’asterisme fa que puguem comparar molt bé l’aspecte del globular i el de les estrelles.

6-2-blog-m15-7x50-un-cercle-600px

M15 a ull nu

Independentment de si la figura de sota és el Pegàs de Zeus i Bel·lerofont o és Ocírroe transformada en Hipe per Àrtemis, l’únic que sabem amb certesa és que és a punt de menjar-se el cúmul globular M15.

6-2-blog-m15-pegas-namibia-600px

Al dibuix de sobre, amb el nord a baix perquè és imaginat des de l’hemisferi sud, veiem el cavall, o l’euga si era Hipe, rampant o envolant-se, o potser colpejant la muntanya amb els cascs per obrir noves deus d’aigua com ens ensenyà Hesíode que feia Pegàs.

A l’esquerra, el Cigne, a sobre la Fletxa, més amunt el Dofí i a dalt de tot un altre cavall, ara petit, Equuleus, que no sabem ben bé si era germà o fill de Pegàs.

Si era Celeris, el germà de Pegàs, potser estaven jugant amb el cúmul, no és d’estranyar perquè Celeris era un poltre.

Però també podria ser que M15 fos el tàvec que li va enviar Zeus a picar-lo per fer caure Bel·lerofont, quan volia pujar a l’Olimp cavalcant Pegàs. Que no sabia que només hi poden pujar els déus? Ptolemeu en sabia molt de totes les històries i ja els va situar al cel de l’Almagest, tant al cavall gran com al petit.

 

La part important de la història és que els dos cavalls ens ajudaran a trobar M15 a ull nu. Mirem-ho des de les nostres latituds.

6-2-blog-m15-pegas-ager-600px

A baix a l’esquerra, de cap per avall, el Pegàs. Davant, marcat amb un punt groc de vora taronja, el cúmul globular M15. A la dreta de M15, el Cavallet, Equuleus. La línia del cap del cavall va cap a M15, passa per sobre del cap del Dofí i va directe a M27.

A sota, una ampliació del cap del Pegàs, amb les estrelles que hem de localitzar amb soltura al camp: Theta i Epsilon Peg, i Delta i Gamma Equ.

6-2-blog-m15-amb-noms-nord-a-dalt-600px

 

Àger, 30 de setembre de 2016, 00:10h, 11ºC,  66% d’humitat, papers molt lleugerament humits. SQM-L: 21.48 al nord i 21.47 al zenit. Avui el cel no és gaire fosc però és molt estable.

Tinc l’objecte a uns 55º d’altura i és 6.3 de magnitud. Li dedico potser una mica més d’una hora d’observació a ull nu.

Estic una bona estona estudiant la zona a ull nu, les magnituds, les posicions, defineixo bé l’angle format per Theta-Epsilon i el parell Delta-Gamma. Aquestes dues estrelles, de 4.47 i 4.70, quan comences el treball passen una mica desapercebudes perquè la figura del Pegàs es menja la resta d’estrelles. Quan fa una estona que hi estàs treballant, de seguida veus a la primera l’angle amb centre a Enif.

No he vist mai encara M15 a ull nu i, com sempre, he de definir l’estratègia per a garantir que el què veig és allò què vull veure.

Busco l’estrella de 6.1 alineada amb Theta i Epsilon, i a la meitat d’aquesta distància més enllà d’Epsilon, d’Enif. Es fa pregar, només la veig a estones, però molt clara i conspícua, com una finíssima picada d’agulla però relativament molt brillant. No em puc equivocar d’estrella perquè en aquesta posició no n’hi ha cap més de magnitud sis o menys, hem d’anar com a mínim a 7.31.

Però ja fa estona que veig el fantasma, allargat, gran, molt difuminat, molt al límit, amb molt soroll ocular, amb visió lateral em puja bastant, no massa, el suficient per apreciar que hi ha alguna cosa no estel·lar, nebular, gran i difusa.

Tinc la sensació de què el veig molt més gran del què l’hauria de veure, com si estigués integrant la llum del cúmul i de les tres estrelles de camp, de 6.1, 7.31 i 7.62. El cúmul és 6.3. Suposo que no puc integrar les estrelles de set.

 

A sota, el camp què hem de dominar, ara girat per facilitar la visualització. Amb molta facilitat trobarem Enif (Epsilon Peg) i Biham (Theta Peg). A partir d’aquestes dues, fent una simetria o un triangle molt aplanat, busquem Delta i Gamma d’Equuleus. No són tan brillants però amb la referència del triangle aplanat les trobarem molt fàcilment.

6-2-blog-m15-sense-noms-600px

A sobre del costat dret del triangle hem de buscar a ull nu l’estrella de 6.1. No hi ha pressa, si no la veiem només cal esperar que surti, ja apareixerà. Hem d’esperar que aparegui unes quantes vegades per veure’n bé la posició.

6-2-blog-m15-amb-noms-600px

Possiblement vegem que l’estrella és a l’extrem d’una petita nebulositat molt fantasmal, gran, allargada i molt indefinida, molt al límit de la visió quan un s’hi està poca estona. Quan fa una estona que hi estem treballant, posem vint minuts o mitja hora amb la vista fixada a la zona de l’objecte, comencem a veure diferents estrelles encenent-se i apagant-se al camp del gran triangle, totes de cap a sis i de més de sis de magnitud. Però a la vora del cúmul només hi ha la de 6.1.

Pot ser que unes vegades vegem l’estrella, altres el fantasma, altres els dos junts, si és així veurem l’estrella a l’esquerra (SE) del fantasma.

Es veu gran en relació a un diminut globular. Si no veiem l’estrella, potser veiem la nebulositat i no podem saber si el que veiem és l’estrella o el cúmul. A mi em va bé esperar que surti l’estrella. A vegades veig l’estrella i a vegades la nebulositat.

Hi ha dues estrelles més a la vora de M15, una de 7.31 i una de 7.62. No n’hi ha de més lluminoses a tocar del cúmul. Si veiem l’estrella i el fantasma, estem veient el cúmul.

 

Quan acabo l’objecte he de plegar perquè l’estona ha estat extenuant, tinc els ulls molt cansats. Però ara que en sé l’estratègia, trobo l’objecte al moment sense cap instrument.