Tutorial: Localización encadenada con prismáticos de 7×50 y 15×85 de los siete cúmulos globulares de Sagitario del catálogo Messier. Sexta etapa de la maratón Messier, primera serie, Secuencia 6.1

Leer el texto en catalán

En la web Maratón Messier de memoria está terminada la página Secuencia 6.1: objetos, dedicada al encadenamiento de la localización de los objetos con prismáticos de 7×50 y 15×85.

 

La que denominamos Secuencia 6.1 de la maratón Messier está formada por los siete cúmulos globulares de Sagitario que están en el catálogo Messier. Sería el equivalente visual de los cúmulos globulares de las Secuencias 5.1 y 5.2, del hemisferio norte galáctico, pero ahora en el hemisferio sur galáctico.

 

En la página Secuencia 6.1: introducción, podemos ver diferentes informaciones sobre la naturaleza de los objetos de la secuencia. Su posición galáctica está en el apartado Perspectiva galáctica.

En la página Sexta etapa: objetos de la salida del Sol podemos ver las generalidades de la etapa completa, última de la maratón de primavera, que comprende las Secuencias 6.1 y 6.2.

Todas las páginas tienen en la parte inferior una tabla de enlaces rápidos.

A través del Índice se puede acceder directamente a todas las páginas de este espacio web.

Anuncis

Tutorial: Localització encadenada amb prismàtics de 7×50 i 15×85 dels set cúmuls globulars de Sagitari del catàleg Messier. Sisena etapa de la marató Messier, primera sèrie, Seqüència 6.1

Leer el texto en castellano

A la web Marató Messier de memòria està acabada la pàgina Seqüència 6.1: objectes, dedicada a l’encadenament de la localització dels objectes amb prismàtics de 7×50 i 15×85.

 

La què anomenem Seqüència 6.1 de la marató Messier està formada pels set cúmuls globulars de Sagitari què són al catàleg Messier. Seria l’equivalent visual dels cúmuls globulars de les Seqüències 5.1 i 5.2, de l’hemisferi nord galàctic, però ara a l’hemisferi sud galàctic.

 

A la página Seqüència 6.1: introducció, podem veure diferents informacions sobre les característiques dels objectes de la seqüència. La seva posició galáctica és a l’apartat Perspectiva galàctica.

A la pàgina Sisena etapa: objectes de la sortida del Sol, podem veure les generalitats de l’etapa, l’última de la marató de primavera, què comprèn les Seqüències 6.1 i 6.2.

Totes les págines tenen a la part inferior una taula d’enllaços ràpids.

A través de l’Índex es pot accedir directament a totes les pàgines d’aquest espai web.

 

 

Los cúmulos globulares de Sagitario que son Messier, con prismáticos

Leer el texto en catalán

En Sagitario hay siete cúmulos globulares que están en catálogo Messier. En el mapa que sigue, con el norte arriba y el este a la izquierda, vemos su posición.

Debajo del mapa hay enlaces a los artículos de este blog Cuaderno de observación i de la web Maratón Messier de memoria donde se explica la localización de estos objetos con prismáticos de 7×50 y de 15×85.

 

Los siete cúmulos forman la Secuencia 6.1 de la maratón Messier. La sexta y última etapa de la maratón la dividimos en dos partes, que denominamos Secuencia 6.1 y Secuencia 6.2. Lo que da unidad a la secuencia 6.1 es que todos los objetos son cúmulos globulares en la visual de Sagitario.

 

Con prismáticos de 7×50

El cúmulo globular Messier 28 con prismáticos de 7×50

El cúmulo globular Messier 22 con prismáticos de 7×50

El cúmulo globular Messier 69 con prismáticos de 7×50

El cúmulo globular Messier 70 con prismáticos de 7×50

El cúmulo globular Messier 54 con prismáticos de 7×50

El cúmulo globular Messier 55 con prismáticos de 7×50

El cúmulo globular Messier 75 con prismáticos de 7×50 desde M55

El cúmulo globular Messier 75 con prismáticos de 7×50 desde el este

 

Con prismáticos de 15×85

El cúmulo globular Messier 28 con prismáticos de 15×85

El cúmulo globular Messier 22 con prismáticos de 15×85

El cúmulo globular Messier 69 con prismáticos de 15×85

El cúmulo globular Messier 70 con prismáticos de 15×85

El cúmulo globular Messier 54 con prismáticos de 15×85

El cúmulo globular Messier 55 con prismáticos de 15×85

El cúmulo globular Messier 75 con prismáticos de 15×85 desde M55

El cúmulo globular Messier 75 con prismáticos de 15×85 desde el este

 

En la página Secuencia 6.1: Introducción: Perspectiva galáctica de la web Maratón Messier de memoria, paralela a este Cuaderno de observación, se explica la posición de los siete cúmulos en la Galaxia.

 

Els cúmuls globulars de Sagitari què són Messier, amb prismàtics

Leer el texto en castellano

A Sagitari hi ha set cúmuls globulars què són al catàleg Messier. Al mapa de sota, amb el nord a dalt i l’est a l’esquerra, en veiem la posició.

A sota del mapa hi ha enllaços als articles del blog Quadern d’observació i de la web Marató Messier de memòria què expliquen la localització d’aquests objectes amb prismàtics de 7×50 i de 15×85.

 

Aquests set cúmuls formen la Seqüència 6.1 de la marató Messier. La sisena i última etapa de la marató la dividim en dues parts, què anomenem Seqüència 6.1 i Seqüència 6.2. Allò què dóna unitat a la Seqüència 6.1 és què tots els objectes són cúmuls globulars de la visual de Sagitari.

 

Amb prismàtics de 7×50

El cúmul globular Messier 28 amb prismàtics de 7×50

El cúmul globular Messier 22 amb prismàtics de 7×50

El cúmul globular Messier 69 amb prismàtics de 7×50

El cúmul globular Messier 70 amb prismàtics de 7×50

El cúmul globular Messier 54 amb prismàtics de 7×50

El cúmul globular Messier 55 amb prismàtics de 7×50

El cúmul globular Messier 75 amb prismàtics de 7×50 des de M55

El cúmul globular Messier 75 amb prismàtics de 7×50 des de l’est

 

Amb prismàtics de 15×85

El cúmul globular Messier 28 amb prismàtics de 15×85

El cúmul globular Messier 22 amb prismàtics de 15×85

El cúmul globular Messier 69 amb prismàtics de 15×85

El cúmul globular Messier 70 amb prismàtics de 15×85

El cúmul globular Messier 54 amb prismàtics de 7×50

El cúmul globular Messier 55 amb prismàtics de 15×85

El cúmul globular Messier 75 amb prismàtics de 15×85 des de M55

El cúmul globular Messier 75 amb prismàtics de 15×85 des de l’est

 

A la pàgina Seqüència 6.1: Introducció: Perspectiva galàctica de la web Marató Messier de memòria, paral·lela a aquest Quadern d’observació, hi ha l’explicació de la posició dels set cúmuls a la Galàxia.

 

Comparación de M54, M69 i M70 con 7×50 y 15×85

Leer el texto en catalán

M54 en la wikipedia

M69 en la wikipedia

M70 en la wikipedia

Comparación de las observaciones de tres cúmulos globulares del catálogo Messier, M54, M69 y M70, con prismáticos de 7×50 y 15×85.

Estos tres objetos son los Messier de la base de la tetera de Sagitario. Son objetos que en una primera aproximación pueden parecer difíciles con 7×50 porque en la latitud desde la que observamos habitualmente, el paralelo 42 de Lleida y Àger, son objetos muy bajos sobre el horizonte, cargado de polvo, contaminación lumínica y humedad, pero que con un poco de método podemos observar sin dificultad.

 

A continuación veremos los resultados de la observación y después las características de los objetos y las circunstancias de la sesión de observación.

 

Observación comparada de los tres cúmulos

Con prismáticos de 7×50

Con 7×50 veo que M54 y M69 se parecen mucho, débiles, muy pequeños y estelares. M54 tiene 12.0′ de diámetro y 7.2-7.7 de magnitud visual, M69 tiene 9.8′ de diámetro y casi la misma magnitud, 7.4-7.7.

Intento apreciar la diferencia de diámetro pero no puedo, ya que no veo un borde definido, son objetos débiles y el fondo de cielo es demasiado claro, ya que estamos sobre la Vía Láctea.

M54 se parece más a una estrella que M69, le veo un pico de brillo estelar en el centro que no veo en M69. Este lo veo un poco más difuminado.

El tercer objeto, M70, que está situado entre los otros dos, lo veo mucho más débil, mucho más tenue, mucho más fantasmal, aparece y desaparece. La observación de hoy no tiene nada que ver con otras en la cuales tenía que esperar al acecho a que apareciera unos instantes.

No podría asegurar si M70 es un cúmulo globular o una galaxia, no encuentro ningún criterio visual con 7×50 para valorarlo.

De los tres cúmulos, el que veo más fácilmente es M54, y después M69. Este lo encuentro muy rápido, quizás por la estrella que tiene junto a él. La estrella creo que tiene la ventaja de que te permite encontrar rápidamente el cúmulo si el cielo no es bueno, pero tiene el inconveniente de que te engaña en la apreciación del cúmulo porque son demasiado cercanos uno del otro con 7×50.

M70 no tiene nada que ver con los otros dos. Normalmente con 7×50 lo encuentro buscándolo al norte de la cadenita que hay en el lado este del paralelogramo de referencia. A M70 lo he de buscar y a veces no está, en cambio M54 y M69 normalmente están siempre y aparecen casi sin buscarlos.

Hoy encuentro fácilmente M70, pero he de tener en cuenta que el hecho de que tenga la pantalla del ordenadar a solo el cuatro por ciento de iluminación significa que esta sesión no me servirá de referencia para las observaciones cotidianas  en términos absolutos pero si en términos relativos. Dos horas de adaptación a la oscuridad permiten ver con facilidad objetos  que con menos adaptación se muestran menos amigables.

 

Con prismáticos de 15×85

Con 15×85 el panorama cambia totalmente. Los objetos no solo los veo más grandes, los veo diferentes.

Al pasar rápidamente por el campo con los prismáticos, M54 puede parecer una estrella, pero enseguida vemos que es un objeto por su aspecto de estrella desenfocada.

Con 15×85 veo M54 muy pequeño y concentrado, con aspecto estelar. Pero al compararlo con M69 no los veo tan diferentes como con 7×50.

Veo M69 también muy pequeño, pero más grande que M54, más difuso y menos estelar. Con menos estelar quiero decir que no tiene el pico de brillo central que veo en M54.

Con 7×50 no era capaz de ver si era mayor M54 o M69. Con 15×85 veo mayor M69, que realmente es más pequeño. Quizás el pico de luz central de M54 hace que no aprecie bien el borde del cúmulo y me parezca más pequeño que M69 cuando en realidad es mayor, 12′ de M54 contra 9.8′ de diámetro angular de M69.

Ahora, con 15×85, veo más parecidos M69 y M70, cuando con 7×50 eran totalmente diferentes.

Los veo muy pequeños pero similares, difusos, sin el aspecto marcadamente estelar de M54.

Veo M70  un poco más pequeño que M69, pero es como si con 15×85 las diferencias entre los tres cúmulos fuesen diferentes. Con 7×50, M70 es muy diferente de los otros dos, con 15×85 ya no lo veo tan diferente, se parece a M69.

 

Localitzación de los objetos

En este mismo blog Cuaderno de observación hay seis artículos explicando con detalle la localización de los tres cúmulos con 7×50 y con 15×85.

Con prismáticos de 7×50
El cúmulo globular Messier 54 con prismáticos de 7×50
El cúmulo globular Messier 69 con prismáticos de 7×50
El cúmulo globular Messier 70 con prismáticos de 7×50

Con prismáticos de 15×85
El cúmulo globular Messier 54 con prismáticos de 15×85
El cúmulo globular Messier 69 con prismáticos de 15×85
El cúmulo globular Messier 70 con prismáticos de 15×85

 

Los objetos

Archinal&Hynes, una bíblia de cúmulos de 2003, Star Clusters, da los siguientes datos:

M54 (NGC6715, Mel 216): 12.0′ de diámetro, 7.7 de magnitud visual total y 21.200 pc

Flujo en SIMBAD: 7.973 en g y 6.946 en z

Magnitud O’Meara (The Messier Objects): 7.2
Magnitud Stoyan (Atlas of the Messier Objects): 7.2

 

M69 (NGC6637, =NGC6634, Mel 202): 9.8′ de diámetro, 7.7 de magnitud visual total y 10.100 pc

Flujos en SIMBAD: 9.32 en B, 8.31 en V, 8.295 en g, 7.693 en r y 7.306 en i

Magnitud O’Meara (The Messier Objects): 7.4
Magnitud Stoyan (Atlas of the Messier Objects): 7.7

 

M70 (NGC6681, Mel 211): 8.0′ de diámetro, 7.8 de magnitud visual total y 9.200 pc

Flujos en SIMBAD: 9.76 en B, 9.06 en V y 8.859 en g

Magnitud O’Meara (The Messier Objects): 7.8
Magnitud Stoyan (Atlas of the Messier Objects): 7.8

 

La sessión de observación

Es domingo 23 de julio, la meteo marca lluvia en Àger para la tarde y es posible que por la noche queden espacios con el cielo suficientemente bueno para el objetivo marcado: comparar M54, M69 y M70 con 7×50 y 15×85.

El 24 de julio de 2017 trabajo en estos tres cúmulos en Àger entre las 01:40 y las 02:10.

A la 01:40 T= 15º, 82% de humedad, SQM: 21.36 en el cenit, con la Vía Láctea arriba, y 21.52 al norte.

A las 02:10 T= 15º, 84% de humedad, SQM: 21.38 en el cenit, con la Vía Láctea arriba, y 21.50 al norte.

La humedad es muy alta, ha llovido por la tarde, todo está empapado y los techos de los observatorios gotean. He de tomar los apuntes dentro del observatorio ya que fuera los papeles se mojan enseguida.

Al llover por la tarde, el cielo ha quedado limpio, y no hay nubes. El fondo de cielo es granulado, pero la humedad es muy alta, por encima del 80%.

 

Los prismáticos

Trabajo toda la noche con los Helios Apollo 7×50 sin trípode y con los Helios Apollo 15×85 montados en el trípode grande.

 

Adaptación

Al empezar con estos tres objetos ya llevo casi dos horas de adaptación a la oscuridad. A lo largo de la noche he ido bajando la intensidad de la iluminación de la pantalla del ordenador y se quedará finalmente en el cuatro por ciento, bajo el metacrilato rojo transparente.

Encima de la pantalla de la tableta de luz Kaiser que utilizo para dibujar hay ya seis capas de plástico rojo y dos hojas de papel blanco para amortiguar la luz.

Ya hace mucho rato que no enciendo ningún frontal rojo ni ninguna linterna roja porque hacen demasiada luz. Estoy solo en los observatorios y esto hace que no haya ninguna otra luz, aunque sea roja, que me pueda desbaratar la adaptación.

Para dibujar utilizo una tableta de dibujo Kaiser negative/slide Light Box de medida DIN A5, que es una caja de luz blanca para mirar negativos y diapositivas. Para controlar la luz de la tableta hay pegada encima una funda de plástico rojo transparente para folios, dentro de la cual voy poniendo láminas de plástico rojo de separador de carpesano para disminuir la luz. Cuando ya estoy muy adaptado, pongo también en la funda hojas de papel blanco. Es un sistema muy efectivo para controlar la intensidad de la luz de la caja de dibujo. He probado muchos sistemas de dibujo, incluyendo tabletas digitales de distintas marcas y modelos y la caja de luz es la que me va mejor. Trabajo con papeles cortados a A5, muchos con un círculo ya impreso ocupando casi todo el papel. En otras hojas, ocupa solo la parte izquierda y escribo en la parte derecha.

 

Contexto galáctico

La posición de los tres cúmulos en la Galaxia esta explicada en la página Secuencia 6.1: Introducción: Perspectiva galáctica de la web Maratón Messier de memoria, paralela a este Cuaderno de observación.

En el mapa que sigue vemos la situación de los cúmulos. Abajo a la derecha, el Sistema Solar y justo encima, en rojo, el centro galáctico. Encima vemos M67 y M70, y más arriba, M54, el cúmulo globular más lejano del catálogo Messier, si es que realmente es un cúmulo en el sentido que entendemos el resto de cúmulos globulares de la Galaxia.

 

Comparació de M54, M69 i M70 amb 7×50 i 15×85

Leer el texto en castellano

M54 a la wikipèdia

M69 a la wikipèdia

M70 a la wikipèdia

Comparació de l’observació de tres cúmuls globulars del catàleg Messier, M54, M69 i M70, amb prismàtics de 7×50 i 15×85.

Aquests tres objectes són els Messier de la base de la tetera de Sagitari. Són objectes que en una primera aproximació poden semblar difícils amb 7×50 perquè des de la latitud des d’on observem habitualment, el paral·lel 42 de Lleida i Àger, són objectes molt baixos sobre l’horitzó, carregat de pols, contaminació lumínica i humitat, però que amb una mica de mètode podem observar sense dificultat.

 

A continuació veurem els resultats de l’observació i després les característiques dels objectes i les circumstàncies de la sessió d’observació.

 

Observació comparada dels tres cúmuls

Amb prismàtics de 7×50

Amb 7×50 trobo que M54 i M69 s’assemblen molt, dèbils, molt petits i estel·lars. M54 té 12.0′ de diàmetre i 7.2-7.7 de magnitud visual, M69 té 9.8′ de diàmetre i gairebé la mateixa magnitud, 7.4-7.7.

Intento apreciar la diferència de diàmetre però no puc, ja que no hi veig una vora definida, són objectes dèbils i el fons de cel és massa clar, ja que estem sobre la Via Làctia.

M54 s’assembla més a una estrella que M69, li veig un pic de llum estel·lar al centre que no veig a M69. Aquest el veig una mica més difuminat.

El tercer objecte, M70, que està entre els altres dos, el veig molt més dèbil, molt més tènue, molt més fantasmal, que apareix i desapareix. Avui però, no té res a veure amb altres observacions en què m’havia d’esperar a l’aguait a que sortís uns instants.

No podria assegurar si M70 és un cúmul globular o una galàxia, no trobo cap criteri visual amb 7×50 per valorar-ho.

Dels tres cúmuls, el què veig més fàcilment és M54, i després M69. Aquest el trobo molt de pressa, potser per l’estrella que té a tocar. L’estrella crec que té l’avantatge de què et permet trobar de seguida el cúmul si el cel no és bo, però té l’inconvenient què t’enganya en l’apreciació del cúmul perquè són massa a prop un de l’altre amb 7×50.

M70 no té res a veure amb els altres dos. Normalment amb 7×50 el trobo buscant-lo al nord de la cadeneta que hi ha al costat est del paral·lelogram de referència. M70 l’he de buscar i a vegades no hi és, en canvi M54 i M69 normalment hi són sempre i apareixen gairebé sense buscar-los.

 

Avui M70 el trobo fàcil, però hem de tenir en compte que el fet que la pantalla de l’ordinador la tingui al 4% d’il·luminació vol dir que aquesta sessió no em servirà de referència quotidiana en termes absoluts però si en termes relatius. Dues hores d’adaptació a la fosca permeten veure amb facilitat objectes que amb menys adaptació es mostren menys amigables.

 

Amb prismàtics de 15×85

Amb 15×85 el panorama canvia totalment. Els objectes no tan sols els veig més grans, sinó diferents.

Al passar rápidament pel camp amb els prismàtics, M54 pot semblar una estrella, però de seguida veiem que és un objecte, per l’aspecte d’estrella desenfocada.

Amb 15×85 veig M54 molt petit i concentrat, amb aspecte estel·lar. Però en comparar-lo amb M69 no els veig tan diferents com amb 7×50.

Veig també M69 molt petit, però més gran que M54, més difús i menys estel·lar. Menys estel·lar vol dir que no té el pic de llum central que li veig a M54

Amb 7×50 no era capaç de veure si era més gran M54 o M69. Amb 15×85 veig més gran M69, què realment és més petit. Potser el pic de llum central de M54 fa que no vegi bé la vora del cúmul i em sembli més petit que M69 quan en realitat és més gran, 12′ de M54 contra 9.8′ de diàmetre angular de M69.

Però ara, amb 15×85, veig més semblants M69 i M70, quan amb 7×50 són diferents.

Els veig molt petits, però similars, difusos, sense l’aspecte marcadament estel·lar de M54.

M70 el veig una mica més petit que M69, però és com si amb 15×85 la diferència entre els tres cúmuls fos d’una altra manera. Amb 7×50, M70 és molt diferent dels altres dos, amb 15×85 ja no és tan diferent, s’assembla a M69.

 

Localització dels objectes

En aquest mateix blog Quadern d’observació hi ha sis articles explicant la localització acurada dels tres cúmuls amb 7×50 i amb 15×85.

Amb prismàtics de 7×50
El cúmul globular Messier 54 amb prismàtics de 7×50
El cúmul globular Messier 69 amb prismàtics de 7×50
El cúmul globular Messier 70 amb prismàtics de 7×50

Amb prismàtics de 15×85
El cúmul globular Messier 54 amb prismàtics de 15×85
El cúmul globular Messier 69 amb prismàtics de 15×85
El cúmul globular Messier 70 amb prismàtics de 15×85

 

Els objectes

Archinal&Hynes, una bíblia de cúmuls de 2003, Star Clusters, dóna les següents dades:

M54 (NGC6715, Mel 216): 12.0′ de diàmetre, 7.7 de magnitud visual total i 21.200 pc

Fluxos a SIMBAD: 7.973 en g i 6.946 en z

Magnitud O’Meara (The Messier Objects): 7.2
Magnitud Stoyan (Atlas of the Messier Objects): 7.2

 

M69 (NGC6637, =NGC6634, Mel 202): 9.8′ de diàmetre, 7.7 de magnitud visual total i 10.100 pc

Fluxos a SIMBAD: 9.32 en B, 8.31 en V, 8.295 en g, 7.693 en r i 7.306 en i

Magnitud O’Meara (The Messier Objects): 7.4
Magnitud Stoyan (Atlas of the Messier Objects): 7.7

 

M70 (NGC6681, Mel 211): 8.0′ de diàmetre, 7.8 de magnitud visual total i 9.200 pc

Fluxos a SIMBAD: 9.76 en B, 9.06 en V i 8.859 en g

Magnitud O’Meara (The Messier Objects): 7.8
Magnitud Stoyan (Atlas of the Messier Objects): 7.8

 

La sessió d’observació

És diumenge 23 de juliol, la méteo marca pluja a Àger per la tarda i és possible que a la nit quedin espais amb el cel prou bo per a l’objectiu marcat: comparar M54, M69 i M70 amb 7×50 i 15×85.

El 24 de juliol de 2017 treballo en aquests tres cúmuls a Àger entre la 01:40 i les 02:10.

A la 01:40 T= 15º, 82% d’humitat, SQM: 21.36 al zenit, amb la Via Làctia a dalt, i 21.52 al nord.

A les 02:10 T= 15º, 84% d’humitat, SQM: 21.38 al zenit, amb la Via Làctia a dalt, i 21.50 al nord.

La humitat és molt alta, ha plogut a la tarda, tot està amarat i els sostres dels observatoris regalimen. He d’escriure dins l’observatori, a fora, els papers es mullen de seguida.

En ploure a la tarda, el cel ha quedat net, i no hi ha núvols. El fons de cel és granulat, però la humitat és molt alta, per sobre del 80%.

 

Els prismàtics

Treballo tota la nit amb els Helios Apollo 7×50 sense trípode i els Helios Apollo 15×85 muntats al trípode gran.

 

Adaptació

En començar amb aquests tres objectes ja porto gairebé dues hores d’adaptació a la foscor. Al llarg de la nit he anat baixant la intensitat de la llum de la pantalla de l’ordinador i es quedarà al final només al quatre per cent, sota la pantalla de metacrilat vermell transparent.

A sobre de la pantalla de la tauleta de llum Kaiser què utilitzo per a dibuixar hi ha sis capes de plàstic vermell i dues fulles de paper blanc per acabar d’esmorteir la llum.

Ja fa estona què no encenc per a res els frontals ni les llanternes vermelles perquè fan massa llum. Estic sol als observatoris i això fa que no hi hagi cap altra llum, ni que sigui vermella, que em pugui trencar l’adaptació.

Per dibuixar utilitzo una tauleta de dibuix Kaiser negative/slide Light Box de mida DIN A5, què és una caixa de llum blanca per mirar negatius i diapositives. Per controlar la llum de la tauleta, hi tinc enganxada a sobre una funda de plàstic vermell transparent per a folis, dins de la qual hi vaig posant làmines de plàstic vermell de separador de carpesano per disminuir la llum. Quan ja estic molt adaptat, hi poso també a dins, làmines de paper blanc. És un sistema molt efectiu de controlar el flux de llum de la caixa de llum de dibuix. He provat molts sistemes de dibuix, fins i tot tauletes digitals de diferents marques i la caixa de llum és la que em va millor. Treballo en papers A5, ja tallats, molts amb un cercle ja imprès ocupant gairebé tot el paper. En altres fulls, ocupa només la part esquerra del paper i escric a la part dreta.

 

Context galàctic

La posició dels tres cúmuls a la Galàxia està explicada a la pàgina Seqüència 6.1: Introducció: Perspectiva galàctica de la web Marató Messier de memòria, paral·lela a aquest Quadern d’observació.

Al mapa de sota veiem la situació del cúmuls. A baix a la dreta, el Sistema Solar i just a sobre, en vermell, el centre galàctic. Just a sobre M67 i M70 i més amunt, M54, el cúmul globular més llunyà del catàleg Messier, si és que realment és un cúmul en el sentit què entenem la resta de cúmuls globulars de la Galàxia.

 

 

El cúmulo globular Messier 70 con prismáticos de 15×85

Leer el texto en catalán

M70 en la wikipedia

Este artículo es continuación de “El cúmulo globular M70 con prismáticos de 7×50” de este mismo blog Cuaderno de observación.

Arriba a la derecha de la página hay un Menú a través del cual podemos acceder a todos los mapas, etapas, secuencias y explicaciones de la maratón Messier.

En el Menú hay un Índice con accesos directos a todas la páginas ya elaboradas.

 

Con 7×50 el cúmulo M70 (NGC6681) muchos días se me esconde y no lo puedo ver, en cambio, con 15×85 normalmente lo veo siempre.

Lo veo pequeño, débil, fantasmal, pero claro y sin confusión.

La observación tiene inconvenientes y ventajas. Los inconvenientes son debidos a la situación y la época. Desde los 42º de latitud desde los que acostumbramos a observar, desde Àger y desde Lleida, M70 es un objeto bajo, donde el cielo es más sucio, turbulento e iluminado. Además, es un objeto de verano, con cielos más grises en esa zona, menos oscuros que en invierno y con pocas horas de noche.

La ventajas están asociadas a las referencias del campo donde está situado el cúmulo, con estrellas fáciles de identificar y con asterismos que nos permiten determinar con precisión la localización del cúmulo aunque no lo veamos.

 

Debajo, el mapa de aproximación a simple vista. El norte está arriba y el este a la izquierda.

A simple vista, hemos de buscar el punto central de la línea de la base de la tetera de Sagitario, formada por Ascella (Zet Sgr, 2.60) y Kaus Australis (Eps Sgr, 1.79). En amarillo, el círculo de 3.5º de los prismáticos de 15×85, muy parecido al círculo exterior de 4º del Telrad.

 

Debajo, los mapas mudo y con nombres del campo de visión de los prismáticos de 15×85.

Si centramos los 15×85 en el punto central de la base de la tetera veremos claramente cuatro asterismos: un gran paralelogramo al sudoeste, dos triángulos al este y una cadenita enmedio, formada por estrelles más débiles, de magnitud nueve.

El cúmulo está al norte de la cadenita, alineado con el lado norte del paralelogramo. En los mapas podemos observar que M70 y las dos estrellas del lado este del paralelogramo forman un triángulo rectángulo. El cateto superior, que marca la distancia al cúmulo, es más o menos la mitad del otro cateto.

Según cómo, si el cielo es mediocre, nos puede parecer que una parte de la cadenita es un objeto, pero lo hemos de buscar un poco más al norte, alineado con el lado del paralelogramo.

También podemos llegar desde el oeste, viniendo de M69. Basta con seguir hacia el este la base (sur) del triángulo que contiene a M69 y llegaremos con facilidad al paralelogramo que es la referencia para encontrar M70.

 

M70 y M69 son objetos similares, hacia los 33-35.000 años luz de nosotros, 7′-8′ de diámetro angular y magnitud casi ocho. Pero, además, realmente son próximos entre ellos.

En el apartado Perspectiva galáctica, de la página de introducción a la secuencia 6.1 de la maratón Messier, hay información astrofísica de estos objetos, y explicaciones y mapas de su posición galáctica: Secuencia 6.1: introducción: Perspectiva galáctica.

Debajo, uno de los mapas de la página citada.

 

En la página Secuencia 6.1: objetos, de la web Maratón Messier de memoria, está explicado el encadenamiento de las localizaciones de este cúmulo con las de los otros objetos de la secuencia de la maratón.

 

 

El cúmul globular Messier 70 amb prismàtics de 15×85

Leer el texto en castellano

M70 a la wikipèdia

Aquest article és continuació de “El cúmul globular M70 amb prismàtics de 7×50” què hi ha en aquest mateix blog Quadern d’observació.

A dalt a la dreta de la pàgina hi ha un Menú a través del qual podreu accedir a tots els mapes, etapes, seqüències i explicacions de la marató Messier.

Al Menú hi ha un Índex amb accessos directes a totes les pàgines ja fetes.

 

Amb 7×50 el cúmul M70 (NGC6681) molts dies se m’amaga i no el puc veure, en canvi amb 15×85 normalment el veig sempre.

El veig petit i dèbil, fantasmal, però clar, sense confusió.

L’observació té inconvenients i avantatges. Els inconvenients són lligats a la situació i a l’època. Des dels 42º de latitud des d’on acostumem a observar, des d’Àger i des de Lleida, és un objecte baix, on el cel és més brut, turbulent i il·luminat. A més, és un objecte d’estiu, amb cels grisosos, menys foscos que a l’hivern i amb poques hores de nit.

Els avantatges són lligats a les referències del camp on és el cúmul, amb estrelles fàcils d’identificar i amb asterismes què ens permeten determinar amb precisió la localització del cúmul encara que no el vegem.

 

A sota, el mapa d’aproximació a ull nu. El nord és a dalt i l’est a l’esquerra.

A ull nu, hem de buscar el punt mig de la línia de la base de la tetera de Sagitari, formada per Ascella (Zet Sgr, 2.60) i Kaus Australis (Eps Sgr, 1.79)

 

A sota, els mapes sense noms i amb noms del camp de visió dels prismàtics de 15×85.

Si centrem els 15×85 al punt mig de la base de la tetera veurem clarament quatre asterismes: un gran paral·lelogram al sud-oest, dos triangles a l’est i una cadeneta al mig, formada per estrelles més dèbils, de magnitud nou.

El cúmul és al nord de la cadeneta, alineat amb la vora nord del paral·lelogram. Als mapes podem observar que M70 i les dues estrelles del costat est del paral·lelogram formen un triangle rectangle. El catet superior, que marca la distància al cúmul, és més o menys la meitat que l’altre catet.

Segons com, si el cel és mediocre, ens pot semblar que una part de la cadeneta és un objecte, l’hem de buscar una mica més al nord, alineat amb el costat del paralel·logram.

També hi podem arribar des de l’oest, venint de M69. Només cal seguir cap a l’est la base (sud) del triangle que conté M69 i arribarem amb facilitat al paral·lelogram què és la referència per trobar M70.

 

M70 i M69 són objectes similars, cap als 33-35.000 anys llum de nosaltres, 7′-8′ de diàmetre angular i magnitud gairebé vuit. Però, a més, realment són propers entre ells.

A l’apartat Perspectiva galàctica, de la pàgina d’introducció a la seqüència 6.1 de la marató Messier, trobareu informació astrofísica d’aquests objectes i explicacions i mapes de la seva posició galàctica: Seqüencia 6.1: introducció: Perspectiva galàctica.

A sota, un dels mapes de la citada pàgina.

 

A la pàgina Seqüència 6.1: objectes, de la web Marató Messier de memòria, hi ha l’encadenament de la localització d’aquest cúmul amb la dels altres objectes de la seqüència de la marató.

 

 

El cúmulo globular Messier 70 con prismáticos de 7×50

Leer el texto en catalán

M70 en la wikipedia

M70 (NGC6681) es un objeto difícil de ver con 7×50. Quizás difícil no es la palabra exacta, su posición es fácil de encontrar porque tiene referencias claras y fáciles, aunque muchas veces el cúmulo no se puede observar con 7×50 a causa del estado del cielo. Más que difícil, creo que es un objeto que requiere paciencia.

La estrategia de localización pasa por memorizar la posición de un paralelogramo, dos triángulos y una cadenita de cuatro estrellas. Con estas cuatro estructuras podremos visualizar perfectamente la posición del cúmulo y saber si lo vemos o no.

En maratón, hay que tener muy bien preparado el campo, porque en caso contrario perderemos mucho tiempo. Si en el objeto anterior, M69, hemos tenido problemas, no vale la pena continuar con 7×50, podemos poner directamente un instrumento más potente. De hecho, M70 es el objeto que marcará qué instrumento mínimo hemos de poner en la secuencia.

M70 se parece mucho al objeto anterior de la maratón, M69, pero es un poco más difícil de ver. Los dos objetos exigen un buen cielo.

 

Con 7×50 podemos seguir diferentes estrategias de búsqueda, acercarnos desde Kaus Australis (Eps Sgr, 1.79), siguiendo el zigzag de estrellas que nos lleva al triángulo que contiene M69, o bien centrar directamente los prismáticos en el punto medio de la línea Ascella-Kaus Australis, es decir en medio de la base de la tetera de Sagitario. Ascella es Zet Sgr (2.60).

Debajo, el mapa con 7×50, el norte está arriba y el este a la izquierda. Vemos M70 centrado en la línea Kaus Australis-Ascella, en las dos puntas de la base de la tetera de Sagitario.

Vemos que M69, M70 y M54 están en el mismo campo visual de los 7×50, se pueden localizar a la vez.

 

Viniendo de Kaus podemos seguir el itinerario descrito en el artículo de M69 con 7×50 del Cuaderno de observación.

Saliendo de Kaus, pasamos los dos triángulos opuestos y el triplete, y llegamos al triángulo que incluye M69 como vértice norte. Al este del triángulo hay cuatro estrellas (7.78, 7.29, 7.86 y 8.08) que forman un paralelogramo inclinado hacia el oeste, muy fácil de ver. Más allá, hacia el este, hay seis estrellas que forman dos triángulos muy vistosos, uno de 7.70, 7.39 y 7.58, y el otro de 7.74, 8.76 y 6.69.

A esta zona también podemos acceder directamente poniendo los prismáticos en el centro de la base de la tetera, el paralelogramo y los dos triángulos estarán en el tercio central del campo.

Debajo, los mapas mudos e interpretados, el norte está arriba y el este a la izquierda.

La referencia de M70 es el lado este del paralelogramo, formado por dos estrellas de 7.78 y 8.08, en el mapa siguiente lo vemos en amarillo. Al este de este lado hay una cadenita de cuatro estrellas de 9.27, 9.89, 9.18 y 9.21. Según el estado del cielo es posible que esta cadena aparezca y desaparezca, hemos de esperar a ver varias veces las cuatro estrellas para poder visualizarla de manera constante, memorizando su posición en relación a las estrellas de 7.78 y 8.08 del lado este del paralelogramo, que posiblemente veamos de manera continua.

El cúmulo está al norte de la cadenita, alineado con el lado largo del norte del paralelogramo. Hemos de fijar la vista en las dos estrellas y en la cadenita, si la vemos. En los mapas podemos observar que M70 y las dos estrellas del lado este del paralelogramo forman un triángulo rectángulo. El cateto superior, que marca la distancia al cúmulo, es más o menos la mitad del otro cateto.

Ahora que sabemos exactamente dónde está, basta con esperar a que aparezca el cúmulo.

Según como, nos podría parecer que una parte de la cadenita es un objeto, realmente lo hemos de buscar un poco más al norte, alineado con el lado del paralelogramo.

 

Debajo, algunos apuntes del cuaderno de campo:

2 de septiembre de 2016, Àger, 42º de latitud.  T: 22º, humedad: 53%.  SQM: 21.56 al norte y 21.28 en el cenit. Cielo raso en el cenit y muy sucio hasta los 15º de altura. Todo el cielo grisáceo, parece limpio pero realmente no lo está. En el satélite IR se ven grandes franjas de nubes laminares que vienen del NW peninsular y del Atlántico.

Prismáticos Helios Apollo 7×50.

He de reconstruir constantemente el paralelogramo porque no veo a la vez las cuatro estrellas. Me concentro largo tiempo en el lado este del paralelogramo, en las estrellas de 7.78 y 8.08.  La cadenita de estrellas de magnitud nueve aparece de tanto en tanto en visión lateral, pero hoy no veo claro que es una cadenita de cuatro estrellas. Parece un objeto más o menos alargado. Podría parecer que he encontrado el cúmulo, pero sé dónde está, más arriba, alineado con el lado norte del paralelogramo.  Estoy un buen rato al acecho, pero hoy M70 no se deja ver.

Con los 15×85 veo perfecta la cadenita de estrellas de magnitud nueve y M70 se ve claro e inconfundible, pero pequeño y débil. Con 7×50 no lo veo.

 

3 de septiembre de 2016, Àger, 42º de latitud.  T: 22º, humedad: 48%.  SQM: 21.44 al norte y 21.21 en el cenit. Cielo raso en el cenit y muy sucio hasta los 15º de altura. Todo el cielo es grisáceo, perece limpio, pero realmente no lo está. Se repite el escenario de ayer. En el satélite IR se continúan viendo las grandes franjas de nubes laminares que vienen del NW peninsular y del Atlántico.

Prismáticos Helios Apollo 7×50.

Se repite la situación de la pasada noche. Veo el paralelogramo y los dos triángulos que tiene al este. Con visión lateral veo la cadenita de estrellas de magnitud nueve pero donde debería estar M70 solo veo el gris del fondo del cielo. No veo el cúmulo.

 

28 de septiembre de 2016.  Àger, 42º de latitud.  Entre las 21h y las 22.25h.

A las 22.25h T: 14º y 60% de humedad.  SQM: 21.48 al norte y 21.25 en el cenit.

Prismáticos Helios Apollo 7×50.

Se ha terminado el verano y no he visto aún M70 con 7×50, por tanto hoy le dedicaré una buena parte de la sesión, hasta que aparezca. El cielo es muy claro, empiezo temprano y ya es muy estable.

Como esto puede ser largo, lo tengo todo bien preparado, mesa, silla y tumbona, la tableta de dibujo de luz roja (Kaiser negative/slide Light Box), los Helios Apollo 7×50 y los Helios Apollo 15×85 montados en el trípode grande.

Estaré mucho tiempo quieto y me he puesto las botas y la ropa de invierno, y tengo a mano la manta polar que me sirve para taparme y para ponermela encima de la cabeza y de los prismáticos para evitar la luz del cielo nocturno.

En la mesa, linternas, prismáticos de 7×50, termohigrómetro, SQM, tableta de dibujo, papel, etc.  A 14º de T y 60% de humedad los papeles aún están casi secos. Para controlar el brillo de la luz de la tableta de dibujo, que es una caja de luz blanca, tengo pegada encima una funda de plástico rojo transparente, dentro de la que voy poniendo láminas rojas para ir disminuyendo la luz. Cuando tengo la vista ya muy adaptada, pongo también papeles de folio blanco dentro de la funda roja para atenuar aún más la luz. Es un modo muy efectivo de controlar la iluminación de la caja de luz. He probado muchos sistemas de dibujo, incluyendo tabletas digitales de diferentes modelos y marcas y esta caja de luz es la que me va mejor.

Trabajo con papeles cortados a DIN A5, muchos con un círculo ya impreso ocupando casi todo el centro del papel. En otras hojas, el círculo ocupa solo la parte izquierda y escribo en la derecha.

 

Inicio la sesión de M70 a las 21h. Voy directo a M69, perfecto, voy a M70 y no está, el campo está vacío. Aún no tengo la vista adaptada.

Pongo los 15×85 para ir adaptando y repaso el campo: las estrellas de 7.78-8.08 del lado este del paralelogramo, la cadenita y la estrella 8.86/8.93 (TheSky6/CdC) de encima.

Vuelvo a los 7×50: el paralelogramo y los dos triángulos del este. Las dos estrellas, de 7.78 y 8.08, que forman el lado este del paralelogramo están siempre. La cadenita de estrellas de magnitud nueve aparece y desaparece. La estrella de 8.86/8.93 también aparece y desaparece.

Al cabo de un rato, flash, aparece M70, y se queda unos instantes, es relativamente grande para lo que esperaba. Cuando digo grande me refiero comparado con la puntualidad de las estrellas.

Lo veo pequeño, difuso, nebular, fantasmal, casi invisible, pero me permite verlo unos instantes con 7×50.  Enseguida desaparece.

 

Quizás llevo media hora y me ha enseñado la cara unos pocos segundos. por tanto, estadísticamente, si estoy media hora más, volveré a verlo. En realidad será una hora más, una hora y veinticinco minutos en total, con la vista fija en un solo punto, la técnica que he utilizado para cazar algún que otro asteroide en visual o ver detalles de la Luna.

 

Al final ha venido unas cuantas veces.  Ha sido una noche memorable. El objeto estaba ya sólo a 12º de altura sobre el horizonte.

 

En el blog Cuaderno de observación hay un artículo sobre la observación de M70 con 15×85.

 

En la página Secuencia 6.1: objetos, de la web Maratón Messier de memoria, está explicado el encadenamiento de las localizaciones de este cúmulo con las de los otros objetos de la secuencia de la maratón.

 

 

El cúmul globular Messier 70 amb prismàtics de 7×50

Leer el texto en castellano

M70 a la wikipèdia

M70 (NGC6681) és un objecte difícil de veure amb 7×50. Potser difícil no és la paraula exacta, la seva posició és fàcil de trobar perquè té referències clares i fàcils, però moltes vegades el cúmul no es pot observar amb 7×50 a causa de l’estat del cel. Més que difícil és un objecte que exigeix paciència.

L’estratègia de localització passa per memoritzar la posició d’un paral·lelogram, dos triangles i una cadeneta de quatre estrelles. Amb aquestes quatre estructures podrem visualitzar perfectament la posició del cúmul i saber si el veiem o no.

En marató, s’ha d’haver preparat molt bé el camp, perquè sinó, hi perdrem molt temps. Si amb l’anterior objecte, M69, hem tingut problemes, no val la pena continuar amb 7×50, podem posar directament un instrument més potent. De fet, M70 és l’objecte que marcarà quin instrument mínim hem de posar a la seqüència.

M70 s’assembla molt a l’objecte anterior de la marató, M69, però és una mica més difícil de veure. Els dos objectes exigeixen un bon cel.

 

Amb 7×50 podem seguir diferents estratègies de cerca, venir des de Kaus Australis (Eps Sgr, 1.79), seguint la ziga-zaga d’estrelles què ens porta al triangle que conté M69, o bé centrar directament els prismàtics al punt mig de la línia Ascella-Kaus Australis, és a dir al mig de la base de la tetera de Sagitari. Ascella és Zet Sgr (2.60).

A sota, el mapa amb 7×50, el nord és a dalt i l’est a l’esquerra. Veiem M70 centrat a la línia entre Kaus Australis i Ascella, a les dues puntes de la base de la tetera de Sagitari.

Veiem que M69, M70 i M54 són al mateix camp visual dels 7×50, es poden localitzar els tres alhora.

 

Venint des de Kaus podem seguir l’itinerari descrit a l’article de M69 amb 7×50 del blog Quadern d’observació.

Sortim de Kaus, passem els dos triangles oposats i el triplet i arribem al triangle que inclou M69 com a vèrtex nord. A l’est d’aquest triangle hi ha quatre estrelles (7.78, 7.29, 7.86 i 8.08) que formen un paral·lelogram una mica inclinat cap a l’oest, molt fàcil de veure. Més enllà, cap a l’est, hi ha sis estrelles que formen dos triangles molt vistosos, un de 7.70, 7.39 i 7.58, i l’altre de 7.74, 8.76 i 6.69.

A aquesta zona hi podem anar directament posant els prismàtics just al mig de la base de la tetera, el paral·lelogram i els dos triangles seran al terç central del camp.

A sota, els mapes sense noms i interpretat, el nord és a dalt i l’est a l’esquerra.

La referència de M70 és el costat est del paral·lelogram, format per dues estrelles de 7.78 i 8.08, al mapa de sota el veiem en groc. A l’est d’aquest costat hi ha una cadeneta de quatre estrelles de 9.27, 9.89, 9.18 i 9.21. Segons l’estat del cel és possible que aquesta cadeneta aparegui i desaparegui, hem d’esperar a veure-la unes quantes vegades per a poder visualitzar-la de manera constant, memoritzant la seva posició en relació a les estrelles de 7.78 i 8.08 del costat est del paral·lelogram, que possiblement vegem de manera continuada.

El cúmul és al nord de la cadeneta, alineat amb la vora nord del paral·lelogram. Hem de fixar la vista a les dues estrelles i si hi és, a la cadeneta. Als mapes podem observar que M70 i les dues estrelles del costat est del paral·lelogram formen un triangle rectangle. El catet superior, que marca la distància al cúmul, és més o menys la meitat que l’altre catet.

Ara que sabem exactament on és, només cal esperar a que aparegui el cúmul.

Segons com, ens pot semblar que una part de la cadeneta és un objecte, l’hem de buscar una mica més al nord, alineat amb el costat del paralel·logram.

 

A sota, alguns apunts del meu Quadern d’observació:

2 de setembre de 2016, Àger, 42º de latitud.  T: 22º, humitat: 53%.  SQM: 21.56 al nord i 21.28 al zenit. Cel ras al zenit i molt brut fins a 15º d’altura. Tot el cel és grisós, sembla net, però realment no ho és. Al satèl·lit IR es veuen grans franges laminars de núvols alts què venen del NW de la península i de l’Atlàntic.

Prismàtics Helios Apollo 7×50.

He de reconstruir constantment el paral·lelogram, ja que no veig alhora les quatre estrelles. Em concentro llarga estona en el costat est del paral·lelogram, a les estrelles de 7.78 i 8.08.  La cadeneta d’estrelles de magnitud nou apareix de tant en tant en visió lateral, però avui no veig clar què és una cadeneta de quatre estrelles. Sembla un objecte més o menys allargat. Podria semblar que he trobat el cúmul, però sé on és, és més amunt, alineat amb el costat del paral·lelogram.  Estic força estona a l’aguait, però avui no es deixa veure.

Amb els 15×85 veig perfecta la cadeneta d’estrelles de magnitud nou i M70 es veu clar i inconfusible, però petit i dèbil. Amb 7×50 no el veig.

 

3 de setembre de 2016, Àger, 42º de latitud.  T: 22º, humitat: 48%.  SQM: 21.44 al nord i 21.21 al zenit. Cel ras al zenit i molt brut fins a 15º d’altura. Tot el cel és grisós, sembla net, però realment no ho és. Fa el mateix temps que ahir. Al satèl·lit IR es veuen grans franges laminars de núvols alts què venen del NW de la península i de l’Atlàntic.

Prismàtics Helios Apollo 7×50.

Es repeteix la situació d’ahir. Veig el paral·lelogram i els dos triangles què té a l’est. Veig amb visió lateral la cadeneta d’estrelles de magnitud nou i al lloc on hi ha M70 només veig la grisor del fons de cel. Però no veig el cúmul.

 

28 de setembre de 2016.  Àger, 42º de latitud.  Entre les 21h i les 22.25h.

A les 22.25h T: 14º i 60% d’humitat.  SQM: 21.48 al nord i 21.25 al zenit.

Prismàtics Helios Apollo 7×50.

S’ha acabat l’estiu i no he vist encara M70 amb 7×50, per tant avui hi dedicaré una bona estona, fins que aparegui. El cel és molt clar, començo aviat i ja és molt estable.

Com que la cosa pot ser llarga, ho tinc tot ben preparat, taula, cadira i tumbona, la tauleta de dibuix de llum vermella (Kaiser negative/slide Light Box), els Helios Apollo 7×50 i els Helios Apollo 15×85 muntats al trípode gran.

Com que m’estaré força estona quiet, m’he posat les botes i la roba d’hivern, i tinc a mà la manta polar que em serveix per tapar-me i per posar-me-la a sobre del cap i dels prismàtics per tapar la llum del cel.

A la taula, llanternes, prismàtics de 7×50, termohigròmetre, SQM, tauleta de dibuix, paper, etc. A 14º de T i 60% d’humitat els papers gairebé són encara secs. Per controlar la llum de la tauleta de dibuix, què és una caixa de llum blanca, hi tinc enganxada a sobre una funda de plàstic vermell, dins de la qual hi vaig posant làmines de plàstic vermell per disminuir la llum. Quan ja estic molt adaptat, hi poso també a dins, làmines de paper blanc. És un sistema molt efectiu de controlar el flux de llum de la caixa de llum de dibuix. He provat molts sistemes de dibuix, fins i tot tauletes digitals de diferents marques i la caixa de llum és la que em va millor. Treballo en papers A5, ja tallats, i molts amb un cercle ja imprès ocupant gairebé tot el paper. En altres fulls, ocupa només la part esquerra del paper i escric a la part dreta.

 

Inicio sessió de M70 a les 21h. Vaig directe a M69, perfecte, vaig a M70 i no hi és, el camp està buit. No he adaptat encara.

Poso els 15×85 per anar adaptant i vaig repassant el camp.  Tenia por de que l’estrella de 9.89 em pugués confondre, però amb els 15×85 comprovo què és menys brillant què el cúmul, cosa ben lògica.

Repasso el camp 7.78-8.08, el costat est del paral·lelogram, la cadeneta, i l’estrella de 8.86/8.93 (TheSky6/CdC) de sobre.

Torno a posar els 7×50: paral·lelogram, els dos triangles de l’est.   Les dues estrelles, de 7.78 i 8.08, què formen el costat est del paral·lelogram hi són sempre. La cadeneta d’estrelles de magnitud nou apareix i desapareix.  L’estrella de 8.86/8.93 també apareix i desapareix.

Al cap d’una estona, flash, apareix M70, i s’hi queda una estona, és relativament gran pel què esperava. Quan dic gran, vol dir en relació a la puntualitat de les estrelles del voltant.

 

El veig petit, difús, nebular, fantasmal, gairebé invisible, però deixa que el vegi uns moments amb 7×50. Desapareix.

Potser porto mitja hora i m’ha ensenyat el nas uns pocs segons. Per tant, estadísticament, si m’hi estic mitja hora més, el tornaré a veure. Al final m’hi estaré una hora més, una hora i vint-i-cinc minuts en total, amb la vista fixa en un sol punt, la tècnica què he utilitzat per caçar algun que altre asteroide en visual.

Al final ha vingut unes quantes vegades.  Ha estat una nit memorable. L’objecte estava només a 12º d’altura sobre l’horitzó.

 

Al blog Quadern d’observació hi ha un article sobre la localització de M70 amb 15×85.

 

A la pàgina Seqüència 6.1: objectes, de la web Marató Messier de memòria, hi ha l’encadenament de la localització d’aquest cúmul amb la dels altres objectes de la seqüència de la marató.