El cielo de día de las mañanas de primeros de diciembre

Text en català

El Sol está en Ofiuco, que tenemos acostado entre el sudeste y el sur. El Sol cada año pasa en esta época por el norte de Antares y por debajo de la caseta de Ofiuco.

Si miramos hacia el Sol, encima y a la izquierda tenemos Ofiuco y a la derecha Escorpión, que aún tiene la cola bajo el horizonte. A lo largo de la mañana irá subiendo la cola y aparecerá Sagitario tras el Sol.

Encima de Ofiuco visualizamos Hércules, que a mediodía estará en el zenit mientras el Sol pasa el meridiano.

Sobre el este está la Lira y más allá, entre este y nordeste, el Cisne.

cel-de-dia-mati-desembre

Al sur, a media altura, a unos cuarenta y cinco grados, podemos visualizar Virgen y encima Boyero, que antes del mediodía habrá pasado el zenit.

Sobre el horizonte oeste va bajando el León y se está poniendo Cáncer.

La eclíptica pasa cerca de M80, entre M9 y M19, y se va hacia M20. A finales de mes el Sol pasará muy cerca de M22.

Con los ojos cerrados quizá lo visualicemos mejor.

Anuncis

El cel de dia dels matins de primers de desembre

Texto en castellano

El Sol és a Ofiüc, que tenim tumbat entre sudest i est. El Sol cada any en aquesta època passa pel nord d’Antares i per sota de la caseta d’Ofiüc.

Si mirem cap al Sol, a sobre i a l’esquerra té Ofiüc i a la dreta Scorpí, que encara té la cua amagada sota l’horitzó. Al llarg del matí anirà pujant la cua i apareixerà Sagitari darrere del Sol.

A sobre d’Ofiüc hi visualitzem Hércules, que al migdia serà al zenit mentre el Sol passa el meridià.

A sobre de l’est hi ha Lira i més enllà, entre est i nordest, el Cigne.

cel-de-dia-mati-desembre

Al sud, a mitja altura, a quaranta-cinc graus, podem visualitzar Verge i a sobre Bover, que abans del migdia haurà passat el zenit.

A sobre de l’horitzó oest va baixant Lleó i ja s’està ponent Cranc.

L’eclíptica passa prop de M80, entre M9 i M19, i se’n va cap a M20. A finals de mes el Sol passarà a tocar de M22.

Amb els ulls tancats potser ho visualitzarem millor.

El cielo de mediodía de primeros de noviembre

Text en català

20161006

 

A primeros de noviembre el Sol está en Libra, sabiéndolo es fácil visualizar el cielo que nos esconde la atmósfera iluminada por el Sol cuando está en el meridiano local de Lleida y Àger.

El Sol ya està bastante bajo, a solo un tercio de la altura del cuadrante del meridiano.  Justo detrás del Sol está Libra y encima Bootes, pero hemos de levantar mucho la cabeza ya que está cerca del zenit. Arcturus culminará a más de dos tercios de altura del cuadrante sobre el horizonte.

Con estos datos ya podemos visualizar esta línea sur. Dividimos el arco horizonte-zenit en tres partes y vemos Arcturus al doble de altura del Sol. Del horizonte al Sol, unos treinta y pico grados, del Sol a Arcturus otros treinta y pico más, y a noventa el zenit.

Donde ahora está Bootes, en una hora estará Corona Borealis. Una hora más y la reemplazará Hercules.

Bajo el Sol, hacia el horizonte están Lupus y Centaurus.

Volvamos a mirar hacia el Sol, a la misma altura pero hacia la derecha está Virgo y aún más hacia la derecha, sobre el oeste, Leo.

Si ahora vamos hacia la izquierda, al SE visualizaremos Ophiuchus a la altura del Sol, a unos cuarenta o cincuenta grados a su izquierda.

Bajo Ophiuchus, la Vía Láctea subiendo con Sagitario y Escorpión, con la cola aún escondida pero ya mostrando el aguijón. Al SE, de la tetera solo vemos la tapa y la boquilla, el resto irá subiendo con las horas.

Al este, a la altura del Sol, a unos treinta y pico grados, la Vía Láctea de la zona de Sagitta, Vulpecula y la cabeza de Cygnus, que se extiende más allá del este. Desde el sur hacia aquí, la Vía Láctea sube, al llegar a Cygnus se va hacia el norte, hacia Perseus en el horizonte.

Si ahora buscamos nuestra sombra y miramos el cielo a media altura, encontraremos la Polar, y encima en puro equilibrio, haciendo la vertical sobre la cola, Ursa Minor, flanqueada a la derecha por Draco y a la izquierda por Ursa Major.

Quizás con los ojos cerrados lo veamos mejor.

 

El cel del migdia de primers de novembre

Texto en castellano

20161006

 

A primers de novembre el Sol és a Libra, sabent això és fàcil visualitzar el cel que ens amaga l’atmosfera il·luminada pel Sol quan aquest és al meridià local a Lleida i Àger.

El Sol del migdia ja és bastant baix, a només un terç d’altura al quadrant sud del meridià.

Just darrere del Sol hi tenim Libra i a sobre Bootes, però hem d’aixecar molt el cap ja que és a prop del zenit. Arcturus culminarà a més de dos terços d’altura del quadrant  sobre l’horitzó.

Amb aquestes dades ja podem visualitzar aquesta línia sud. Dividim l’arc horitzó-zenit en tres parts i veiem Arcturus, al doble de l’altura del Sol. De l’horitzó al Sol, uns trenta i pico graus, del Sol a Arcturus uns trenta i pico més, i a noranta el zenit.

On hi ha ara Bootes, d’aquí una hora hi haurà Corona Borealis. Una hora més i hi haurà Hercules.

A sota del Sol, cap a l’horitzó hi ha Lupus i Centaurus.

Tornem a mirar cap al Sol, a la mateixa altura, cap a la dreta hi ha Virgo i encara més a la dreta, just sobre ponent, Leo.

Si ara ens en anem a l’esquerra, al SE visualitzem Ophiuchus a l’altura del Sol, uns quaranta o cinquanta graus a la seva esquerra.

Just a sota d’Ophiuchus, la Vía Làctia, pujant amb Sagitari i Escorpí, amb la cua amagada però que ja ens mostra l’agulló. Al SE la tetera ens mostra només la tapa i el bec, la resta anirà sortint a la tarda.

A l’est, a l’altura del Sol, a uns trenta i pico graus, la Vía Làctia de la zona de Sagitta, Vulpecula i el cap de Cygnus, que s’estèn més enllà de l’est. Des del sud cap aquí, la Vía Làctia anava pujant i passat Cygnus se’n va cap al nord, cap a Perseus, a l’horitzó.

Si ara busqueu la vostra ombra i mireu el cel a mitja altura, trobareu la Polar, i a sobre en pur equilibri, fent la vertical sobre la cua, Ursa Minor, flanquejada a la dreta per Draco i a l’esquerra per Ursa Major.

Potser amb els ulls tancats es veu tot millor.

 

El cielo de día de las tardes de octubre

Text en català

Con el Sol en Virgen podemos visualizar fácilmente el cielo de tarde que nos esconde la atmósfera en estas primeras semanas de otoño.

Si miramos hacia el Sol, que está entre el SW y el oeste en el dibujo, encima tenemos Boyero, y entre el Sol y el horizonte, Cuervo y Copa que se ponen pronto, después de Gemelos, Cáncer y la Hidra. A la derecha del Sol, poniéndose, León.

Al sur tenemos de abajo arriba, Escorpión, encima Ofiuco y más arriba Hércules. La Vía Láctea sale por el sur y se va hacia el este, elevándose hacia Cisne que està al este, a media altura.

Es el cielo que tenemos en Lleida y Àger a mediados de agosto cuando nos vamos a cenar.

A la izquierda de Escorpión, Sagitario y más allá Capricornio, los dos bajos. Encima de Capricornio, Águila.

En estas tardes de octubre en el zenit tenemos Boyero y luego Hércules.

La puesta del Sol nos marca la culminación de Lira.

Quizás con los ojos cerrados lo visualicemos mejor.

sol-al-w

El cel de dia de les tardes d’octubre

Texto en castellano

Amb el Sol a Verge podem visualitzar fàcilment el cel de les tardes que ens amaga l’atmosfera en aquestes primeres setmanes d’octubre.

Si mirem cap al Sol, què al dibuix és entre el SW i l’oest, a sobre tenim Bootes, i entre el Sol i l’horitzó, Corvus i Crater, que es ponen aviat, després dels Bessons, Cranc i la Hydra. A la dreta del Sol, ponent-se, Lleó.

Al sud tenim de baix a dalt, Escorpí, a sobre Ofiüc, i més amunt Hércules. La Vía Làctia surt just pel sud i se’n va cap a l’est, aixecant-se cap al Cigne, què és a l’est, a mitja altura.

És just el cel que tenim a Lleida i Àger a mitjans d’agost abans de sopar.

A l’esquerra d’Escorpí, Sagitari i més enllà Capricorni, els dos baixos. A sobre de Capricorni, l’Àliga.

En aquestes tardes d’octubre al zenit hi ha primer Bootes i després Hércules.

La posta de Sol ens marcarà la culminació de Lira.

Potser amb els ulls tancats ho veurem millor.

sol-al-w

El cielo de esta mañana

El Sol está en Virgen, por tanto es fácil visualizar el cielo que nos esconde la atmósfera las mañanas de esta semana de octubre y la siguiente.

sol-al-e

En el dibujo, la posición aproximada del Sol esta mañana. A la derecha, encima del punto SW (que no está marcado), a media altura, vemos Orión y justo encima los Gemelos, y a la derecha de los Gemelos, Auriga. Las dos, Gemelos y Auriga, bastante arriba. Todos irán bajando hacia poniente cuando pasen las horas y suba el Sol.

Delante nuestro, en el sur, de abajo arriba, Popa y la Brújula, y el Can mayor mirando a Orión.

A nuestra izquierda, justo sobre el Sol, muy grande, León.

El León, al avanzar las horas, pasará muy alto por el sur y al mismo momento se irá poniendo Orión.

Cuando Orión se haya puesto y el León haya pasado al hemisferio oeste, por el SE asomará la cabeza el Escorpión. Seis meses de cielo de una sola ojeada.

Con los ojos cerrados quizás se vea mejor.

El cel d’aquest matí

El Sol ara és a Verge, per tant és fàcil visualitzar el cel que hi ha darrere de l’atmosfera als matins d’aquesta setmana de primers d’octubre i de la propera.

sol-al-e

Al dibuix, la posició aproximada del Sol al matí. A la dreta, a sobre del punt SW (que no està marcat), a mitja altura, hi veiem Orió i just a sobre els Bessons, i a la dreta dels Bessons, Auriga. Els dos, Bessons i Auriga, ben amunt. Tots tres aniran baixant cap a ponent quan vagin passant les hores i pugi el Sol.

Davant nostre, al sud, de baix a dalt, Popa i la Brúixola, i el Can major encarat cap a Orió.

A la nostra esquerra, just sobre el Sol, molt gran, Lleó.

El Lleó, en avançar les hores, passarà molt alt pel sud, al mateix moment es pondrà Orió.

Només que Orió s’hagi post i el Lleó hagi passat cap a l’hemisferi de ponent, pel SE treurà el cap l’Escorpí. Sis mesos de cel d’una sola ullada.

Amb els ulls tancats potser ho veureu millor.

M15 a ull nu

Independentment de si la figura de sota és el Pegàs de Zeus i Bel·lerofont o és Ocírroe transformada en Hipe per Àrtemis, l’únic que sabem amb certesa és que és a punt de menjar-se el cúmul globular M15.

6-2-blog-m15-pegas-namibia-600px

Al dibuix de sobre, amb el nord a baix perquè és imaginat des de l’hemisferi sud, veiem el cavall, o l’euga si era Hipe, rampant o envolant-se, o potser colpejant la muntanya amb els cascs per obrir noves deus d’aigua com ens ensenyà Hesíode que feia Pegàs.

A l’esquerra, el Cigne, a sobre la Fletxa, més amunt el Dofí i a dalt de tot un altre cavall, ara petit, Equuleus, que no sabem ben bé si era germà o fill de Pegàs.

Si era Celeris, el germà de Pegàs, potser estaven jugant amb el cúmul, no és d’estranyar perquè Celeris era un poltre.

Però també podria ser que M15 fos el tàvec que li va enviar Zeus a picar-lo per fer caure Bel·lerofont, quan volia pujar a l’Olimp cavalcant Pegàs. Que no sabia que només hi poden pujar els déus? Ptolemeu en sabia molt de totes les històries i ja els va situar al cel de l’Almagest, tant al cavall gran com al petit.

 

La part important de la història és que els dos cavalls ens ajudaran a trobar M15 a ull nu. Mirem-ho des de les nostres latituds.

6-2-blog-m15-pegas-ager-600px

A baix a l’esquerra, de cap per avall, el Pegàs. Davant, marcat amb un punt groc de vora taronja, el cúmul globular M15. A la dreta de M15, el Cavallet, Equuleus. La línia del cap del cavall va cap a M15, passa per sobre del cap del Dofí i va directe a M27.

A sota, una ampliació del cap del Pegàs, amb les estrelles que hem de localitzar amb soltura al camp: Theta i Epsilon Peg, i Delta i Gamma Equ.

6-2-blog-m15-amb-noms-nord-a-dalt-600px

 

Àger, 30 de setembre de 2016, 00:10h, 11ºC,  66% d’humitat, papers molt lleugerament humits. SQM-L: 21.48 al nord i 21.47 al zenit. Avui el cel no és gaire fosc però és molt estable.

Tinc l’objecte a uns 55º d’altura i és 6.3 de magnitud. Li dedico potser una mica més d’una hora d’observació a ull nu.

Estic una bona estona estudiant la zona a ull nu, les magnituds, les posicions, defineixo bé l’angle format per Theta-Epsilon i el parell Delta-Gamma. Aquestes dues estrelles, de 4.47 i 4.70, quan comences el treball passen una mica desapercebudes perquè la figura del Pegàs es menja la resta d’estrelles. Quan fa una estona que hi estàs treballant, de seguida veus a la primera l’angle amb centre a Enif.

No he vist mai encara M15 a ull nu i, com sempre, he de definir l’estratègia per a garantir que el què veig és allò què vull veure.

Busco l’estrella de 6.1 alineada amb Theta i Epsilon, i a la meitat d’aquesta distància més enllà d’Epsilon, d’Enif. Es fa pregar, només la veig a estones, però molt clara i conspícua, com una finíssima picada d’agulla però relativament molt brillant. No em puc equivocar d’estrella perquè en aquesta posició no n’hi ha cap més de magnitud sis o menys, hem d’anar com a mínim a 7.31.

Però ja fa estona que veig el fantasma, allargat, gran, molt difuminat, molt al límit, amb molt soroll ocular, amb visió lateral em puja bastant, no massa, el suficient per apreciar que hi ha alguna cosa no estel·lar, nebular, gran i difusa.

Tinc la sensació de què el veig molt més gran del què l’hauria de veure, com si estigués integrant la llum del cúmul i de les tres estrelles de camp, de 6.1, 7.31 i 7.62. El cúmul és 6.3. Suposo que no puc integrar les estrelles de set.

 

A sota, el camp què hem de dominar, ara girat per facilitar la visualització. Amb molta facilitat trobarem Enif (Epsilon Peg) i Biham (Theta Peg). A partir d’aquestes dues, fent una simetria o un triangle molt aplanat, busquem Delta i Gamma d’Equuleus. No són tan brillants però amb la referència del triangle aplanat les trobarem molt fàcilment.

6-2-blog-m15-sense-noms-600px

A sobre del costat dret del triangle hem de buscar a ull nu l’estrella de 6.1. No hi ha pressa, si no la veiem només cal esperar que surti, ja apareixerà. Hem d’esperar que aparegui unes quantes vegades per veure’n bé la posició.

6-2-blog-m15-amb-noms-600px

Possiblement vegem que l’estrella és a l’extrem d’una petita nebulositat molt fantasmal, gran, allargada i molt indefinida, molt al límit de la visió quan un s’hi està poca estona. Quan fa una estona que hi estem treballant, posem vint minuts o mitja hora amb la vista fixada a la zona de l’objecte, comencem a veure diferents estrelles encenent-se i apagant-se al camp del gran triangle, totes de cap a sis i de més de sis de magnitud. Però a la vora del cúmul només hi ha la de 6.1.

Pot ser que unes vegades vegem l’estrella, altres el fantasma, altres els dos junts, si és així veurem l’estrella a l’esquerra (SE) del fantasma.

Es veu gran en relació a un diminut globular. Si no veiem l’estrella, potser veiem la nebulositat i no podem saber si el que veiem és l’estrella o el cúmul. A mi em va bé esperar que surti l’estrella. A vegades veig l’estrella i a vegades la nebulositat.

Hi ha dues estrelles més a la vora de M15, una de 7.31 i una de 7.62. No n’hi ha de més lluminoses a tocar del cúmul. Si veiem l’estrella i el fantasma, estem veient el cúmul.

 

Quan acabo l’objecte he de plegar perquè l’estona ha estat extenuant, tinc els ulls molt cansats. Però ara que en sé l’estratègia, trobo l’objecte al moment sense cap instrument.

M8 a ull nu

Àger, 7 d’agost de 2016,  0:15h, 17ºc, 49% humitat, els papers estan secs.  SQM: 21.60 al nord, 21.27 al zenit. Cel ras. Encara és aviat i el cel està molt inestabilitzat, el catabàtic encara està baixant.

A ull nu, la nebulosa M8, la Llacuna, es veu ja molt gran sense cap filtre. Amb UHC i amb NPB de 2″ posat sobre les ulleres, la veig molt més aixecada, ja que m’enfosqueixen el fons de cel, però la veig una mica més petita. Això si, molt més brillant que sense filtre, qüestió de contrast.

És molt fàcil de trobar perquè és en una zona fosca de la Via Làctia.

5-2-M8-BLOG-ull-nu-600

A sobre i a sota, els mapes per trobar la nebulosa de la Llacuna, M8, la nebulosa de Hodierna.

La història de la documentació i divulgació de les primeres descripcions dóna per fer un llibre, des de Flamsteed, de Chéseaux, Le Gentil i Lacaille, fins a la dissecció en parts pels Herschels.

A ull nu, a l’oest de Sagitari veiem una zona molt brillant de la Via Làctia. És fàcil de visualitzar, perquè coincideix amb el vapor que surt del bec de la tetera. A ull nu, ja veiem que la tapa de la tetera tanca bé, perquè a sobre de la tapa la Via Làctia no és tan brillant. A sobre del triangle del bec de la tetera la Via Làctia llueix molt més brillant, i pel bec, per on s’escapa el vapor, encara més.

Si ens allunyem de la tapa cap a l’oest la zona brillant de la Via Làctia s’acaba de cop, en una línia molt definida . Hi ha un núvol fosc què defineix clarament el límit. Si el mirem amb cura, però, hi veurem filagarses que entren cap a la zona brillant, fent que allò que apareix a primera vista com una clara línia recta sigui realment la costa noruega amb les entrades dels fiords negres que entren cap a la Via Làctia.

Només entrar al núvol fosc hi ha una immensa estrella, gran, brillant, allargada d’est a oest. No té pèrdua, és el complex de la Llacuna.

No caldria confirmar-ho, però podem posar un filtre sobre l’ull i la veurem gran, brillant, immensa.

Una de les visions més espectaculars del cel d’estiu.

5-2-M8-BLOG-ull-nu-noms-600px