El cúmulo globular Messier 54 con prismáticos de 7×50

Leer el texto en catalán

M54 en la wikipedia

Para buscar M54 podemos partir de Ascella (Zeta de Sagitario, 2.60). Lo más práctico es poner los 7×50 de manera que toda el asa de la tetera de Sagitario quede en el campo de visión, así nos cercioramos enseguida dónde estamos mirando. Una vez centrada el asa, recentramos los prismáticos en la estrella del sur del asa, en Ascella o Zeta Sgr.

Debajo, el mapa de la aproximación a Ascella. Vemos los cinco primeros cúmulos globulares de los siete de la serie de Sagitario, faltan M55 y M75 que están más al este (izquierda). El norte del mapa está arriba y el este a la izquierda.

 

Debajo, los mapas mudo e interpretado con la búsqueda de M54 con 7×50. El norte está arriba y el este a la izquierda.

En los mapas de encima y debajo, hemos de buscar la línea Tau-Ascella (Zeta). Al sur de Ascella, en la parte opuesta a Tau, hay una cadena este-oeste de tres estrellas separadas que destacan en el campo. La estrella central de la cadena tiene debajo otra estrella también muy destacada. En el mapa que sigue, este conjunto está dibujado con una línea verde. Lo podemos visualizar como una cadena de tres, este-oeste, o bien como una T con la parte de superior muy alargada este-oeste.

Para encontrar M54 hemos de ir a la estrella del oeste de la cadena (derecha) y movernos un poco hacia Ascella. Enseguida encontraremos una estrella con el borde difuminado, es el cúmulo globular M54.

Encima del cúmulo, antes de llegar a la línea del lateral del cuerpo de la tetera, hay un triángulo muy evidente, y a la izquierda de la base del asa, dos líneas, marcadas también en verde, que luego nos serán útiles para llegar a M55.

Cuando ya sabemos dónde está el cúmulo, en futuras localizaciones podemos utilizar la estrella de más al sur, la que forma la base de la T alargada, para definir un trapecio con el cúmulo y las dos estrellas de la derecha de la cadena este-oeste. En el mapa mudo de encima, este trapecio es muy evidente.

M54 es un cúmulo relativamente fácil con 7×50 porque las referencias son muy claras y no hay ninguna estrella próxima de magnitud similar. Basta con buscar las tres estrelles de debajo de Ascella y desde la de la derecha (oeste), volver un poco hacia Ascella.

De los tres cúmulos de la base de la tetera, M69, M70 y M54, si los observo en serie, el que veo más fácilmente es M54 y luego M69. M70 lo veo más etéreo, más fantasmal con 7×50.

 

Tengo anotado: Àger, 24 de julio de 2017   2:10h  T: 15º, 84% de humedad, SQM: 21.38 en el cenit y 21:50 al norte. La Vía Láctea está en el cenit. Ha llovido por la tarde, el cielo está despejado pero la humedad es muy alta, por encima del 80%. Todo está empapado y los techos de los observatorios están goteando. Prismáticos Helios Apollo 7×50.

Lo veo muy pequeño, estelar, como una pequeña estrella desenfocada, pero se reconoce enseguida a la primera, se ve bien que es un objeto.

En otras observaciones en peores condiciones, hemos tenido que esperar concentrados con los 7×50 en el punto donde debería estar el cúmulo y esperar el flash, o bien buscarlo con visión lateral. Hoy, a pesar de la alta humedad, el cielo está muy despejado, con el fondo granulado y los siete cúmulos globulares Messier de Sagitario se ven a la primera.

 

De estos siete cúmulos, M69 es el que se parece más a M54. Los dos los veo muy débiles y estelares, pero quizás M54 se parece más a una estrella y veo el centro más brillante que el de M69.

La diferencias con 7×50 y con 15×85 son muy diferentes cuando comparamos estos dos cúmulos.

M54 y sus vecinos son objetos muy bajos sobre el horizonte desde donde observamos, en el paralelo 42, y la localización de los objetos con 7×50 puede ofrecer dificultades según la época del año y la hora, hemos de esperar a que estén altos. En Àger nos va bien hacer coincidir que estén altos con que sea una hora avanzada de la noche, pasadas las dos o las tres de la madrugada.

 

M54 es un objeto muy lejano, está a unos 85.000 LY de nosotros. Al estar visualmente cercano a la línea del centro galáctico, eso significa que el cúmulo está a unos 58.000 LY tras el centro, al otro lado de la Galaxia. Es el cúmulo globular Messier más lejano, pero además, es posible que sea un objeto extragaláctico y que no esté ligado gravitacionalmente a la Via Làctia.

Esta cuestión está ampliada en la página Secuencia 6.1: Introducción: Perspectiva galáctica de la web Maratón Messier de memoria, paralela a este Cuaderno de observación.

 

En el blog Cuaderno de observación hay un artículo sobre la observación de M54 con 15×85.

 

En la página Secuencia 6.1: objetos, de la web Maratón Messier de memoria, está explicado el encadenamiento de las localizaciones de este cúmulo con las de los otros objetos de la secuencia de la maratón.

 

 

 

El cúmul globular Messier 54 amb prismàtics de 7×50

Leer el texto en castellano

M54 a la wikipèdia

Per buscar M54 podem partir d’Ascella (Zeta de Sagitari, 2.60). El més pràctic és posar els 7×50 de manera que agafi tota l’ansa de la tetera de Sagitari, així garantirem de seguida on estem mirant. Un cop centrada l’ansa, recentrem els prismàtics a l’estrella del sud de l’ansa, Ascella o Zeta Sgr.

A sota, el mapa de l’aproximació a Ascella. Hi veiem els cinc primers cúmuls globulars dels set de la sèrie de Sagitari, falten M55 i M75 què són més a l’est (esquerra). El nord és a dalt i l’est és a l’esquerra.

 

A sota, els mapes mut i interpretat amb la cerca de M54 amb 7×50. El nord és a dalt i l’est és a l’esquerra.

A sobre i a sota, ens hem de fixar en la línia Tau-Ascella (Zeta). Al sud d’Ascella, a la part oposada a Tau, hi ha una cadena est-oest de tres estrelles bastant separades però què destaquen molt al camp. L’estrella central de la cadena té una altra estrella a sota què destaca molt. Aquest conjunt, al mapa de sota està marcat amb una línia verda. Ho podem visualitzar com una cadena de tres, est-oest, o bé com una T amb la part de dalt molt allargada.

Per trobar M54 hem d’anar a l’estrella de l’oest de la cadena (dreta) i moure’ns una mica cap a Ascella. De seguida trobarem una estrella estranya, amb la vora difuminada, és el cúmul globular M54.

A sobre del cúmul, abans d’arribar a la línia del lateral del cos de la tetera, hi ha un triangle molt evident, i a l’esquerra de la base de l’ansa, dues línies que després són útils per anar a M55.

Quan ja sabem bé on és el cúmul, podem utilitzar l’estrella de més al sud, la que forma la base de la T allargada, per definir un trapezi amb el cúmul i les dues estrelles de la dreta de la cadena est-oest. Al mapa mut de sobre, aquest trapezi és molt evident.

M54 és un cúmul relativament fàcil amb 7×50 perquè les referències són molt bones i no té cap estrella propera de magnitud similar. Només cal buscar les tres estrelles de sota d’Ascella i des de la de la dreta (oest), tornar una mica cap a Ascella.

Dels tres cúmuls de la base de la tetera, M69, M70 i M54, si els miro alhora, en sèrie, el què veig més fàcilment és M54 i després M69. M70 és més eteri, més fantasmal amb 7×50.

 

Tinc anotat: Àger, 24 de juliol de 2017   2:10h  T: 15º, 84% humitat, SQM: 21.38 al zenit i 21:50 al nord. La Via Làctia és al zenit. Ha plogut a la tarda, el cel està ras però la humitat és molt alta, per sobre del 80%. Tot està amarat i els sostres dels observatoris regalimen aigua. Prismàtics Helios Apollo 7×50.

El veig molt petit, estel·lar, com una petita estrella desenfocada, però es reconeix de seguida a la primera, es veu bé que és un objecte.

En altres observacions amb pitjors condicions, hem hagut d’esperar una estona concentrats amb els 7×50 en la seva posició i esperar el flash, o bé mirar en visió lateral. Avui, però, malgrat l’alta humitat, el cel és molt bo i amb els fons granulat, i els set cúmuls globulars de Sagitari que són Messier es veuen ràpidament i a la primera.

 

D’aquests set cúmuls, M69 és el què s’assembla més a M54. Els dos els veig molt dèbils i estel·lars, però potser M54 s’assembla més a una estrella i veig el centre més brillant que el de M69.

Les diferències amb 7×50 i amb 15×85 són molt diferents quan comparem aquests dos cúmuls.

M54 i els seus veïns són objectes molt baixos sobre l’horitzó des d’on observem, al paral·lel 42, i la seva localització amb 7×50 pot tenir dificultats segons l’època de l’any i l’hora. Hem d’esperar a què estiguin ben alts. A Àger va bé fer coincidir que estiguin alts amb què sigui una hora avançada de la nit, a partir de quarts de tres de la matinada.

 

M54 és un objecte molt llunyà, està a uns 85.000 LY de nosaltres i com que estem encarats cap al centre galàctic, vol dir que el cúmul és uns 58.000 LY darrere del centre, a l’altre costat de la Galàxia. Això el fa el més llunyà dels cúmuls globulars Messiers, però a més, és possible que sigui un objecte extragalàctic i que no estigui lligat gravitacionalment a la Via Làctia.

Trobareu ampliada aquesta qüestió a la pàgina Seqüència 6.1: Introducció: Perspectiva galàctica de la web Marató Messier de memòria, paral·lela a aquest Quadern d’observació.

 

Al blog Quadern d’observació hi ha un article sobre la localització de M54 amb 15×85.

 

A la pàgina Seqüència 6.1: objectes, de la web Marató Messier de memòria, hi ha l’encadenament de la localització d’aquest cúmul amb la dels altres objectes de la seqüència de la marató.

 

El cúmulo globular Messier 55 con prismáticos de 7×50

Leer el texto en catalán

M55 en la wikipedia

M55 (NGC6809) es un cúmulo globular relativamente fácil con 7×50 porque se ve grande y claro, aunque el cielo no sea muy bueno. Este hecho se agradece, sobretodo en maratón, porque venimos de tres cúmulos más difíciles, M69, M70 y M54.

Primero hemos de situar el objeto a simple vista, visualizándolo al sur de la línea Omega-Tau Sagitario, como vemos en el mapa inferior. Con visualizar, entendemos que nos imaginamos el objeto en un lugar del cielo, aunque no lo veamos. Con ayuda de los prismáticos podemos ir ajustando esta posición de manera que con un poco de práctica enseguida podremos situar exactamente en el cielo muchos objetos sin verlos.

Omega de Sagitario es parte de un asterismo muy vistoso, formado por estrellas de magnitud cuatro, que se ve a simple vista al este de la tetera.

En el mapa inferior, vemos que el cúmulo está más o menos bajo el punto medio entre Omega y Tau, un poco hacia el este. En el mapa hemos dibujado con un triángulo verde esta primera aproximación. El norte está arriba y el este a la izquierda.

Con un triángulo amarillo hemos dibujado la posición en relación a Tau y Zeta de Sagitario, las estrellas de la base del asa de la tetera. Vemos que M55 y estas dos estrellas forman un triángulo isósceles bastante alargado. Dentro de este triángulo amarillo están las estrellas que nos permitirán llegar al cúmulo desde Tau y Zeta, aunque es posible que al poner los 7×50 siguiendo la aproximación a simple vista con los dos triángulos veamos M55 a la primera.

Una vez pasado M54 viniendo de M70, hemos de hacer un giro radical para ir hacia M55. Este gesto nos puede engañar bastante, pensando que estamos bajando, pero realmente M54 y M55 estan casi a la misma declinación. El efecto es debido a que la tetera de Sagitario está muy girada hacia el oeste.

Con 7×50 veo M55 grande y claro, aunque poco luminoso. No le veo gradiente. Es un objeto que una vez has pasado por encima con los prismáticos, ya se encuentra siempre de manera inconfundible. Creo que lo encuentro rápido sobretodo porque lo veo grande.

Debajo, los mapas mudo e interpretado con la estrategia de búsqueda cuando el cielo es muy malo. Si el cielo es bueno, lo encontraremos con sólo la aproximación a simple vista. El norte está arriba y el este a la izquierda.

El itinerario sigue una línea perpendicular a la base del asa de la tetera, formada por Tau y Zeta. Si ponemos Tau y Zeta en el borde del campo, hemos de pasar cuatro figuras y llegar a un triángulo, lo hemos dibujado en verde.

Saliendo de Tau y Zeta encontramos primero un par de estrellas muy claro, otro par y luego una línea en ángulo formada por tres estrellas. A continuación vemos un ángulo que incluye dos estrella gemelas muy juntas y un poco más débiles.  Si ahora desplazamos un poco los prismáticos ya aparece el triángulo de referencia y enseguida, sin ninguna dificultad, veremos el cúmulo. Al otro lado de M55 veremos dos estrella brillantes, M55 está entre las dos estrellas y el triángulo anterior.

Podemos terminar el itinerario observando el magnífico asterismo que incluye a Omega de Sagitario. Si bajamos los prismáticos veremos que se ve a simple vista. Nos será útil porque siguiendo la línea M55-asterismo, llegaremos más arriba a M75, el siguiente objeto en la maratón Messier.

 

En el blog Cuaderno de observación hay un artículo sobre la localización de M55 con 15×85.

 

En la página Secuencia 6.1: objetos, de la web Maratón Messier de memoria, está explicado el encadenamiento de las localizaciones de este cúmulo con las de los otros objetos de la secuencia de la maratón.

El cúmul globular Messier 55 amb prismàtics de 7×50

Leer el texto en castellano

M55 a la wikipèdia

M55 (NGC6809) és un cúmul globular relativament fàcil amb 7×50 perquè es veu gran i clar, encara que el cel no sigui massa bo. Això s’agraeix, sobretot en marató, perquè venim de tres cúmuls més difícils, M69, M70 i M54.

Primer hem de situar l’objecte a ull nu, visualitzant-lo al sud de la línia Omega-Tau Sagitari, com viem al mapa. Amb visualitzar entenem que ens imaginem l’objecte en un lloc del cel, encara que no el vegem. Amb l’ajut dels prismàtics podem anar ajustant aquesta posició de manera que amb una mica de pràctica de seguida podrem situar exactament al cel molts objectes sense veure’ls.

Omega de Sagitari és part d’un asterisme molt vistós, format per estrelles de magnitud quatre, què es veu a ull nu a l’est de la tetera.

Al mapa de sota, veiem que el cúmul està més o menys a sota del punt central entre Omega i Tau, una mica cap a l’est. Al mapa hi hem dibuixat amb un triangle verd aquesta primera aproximació. El nord està a dalt i l’est a l’esquerra.

Amb un triangle groc hem dibuixat la posició en relació a Tau i Zeta de Sagitari, les estrelles de la base de l’ansa de la tetera. Veiem que M55 i aquestes dues estrelles formen un triangle isòsceles allargat. Dins d’aquest triangle groc hi ha el seguit d’estrelles que ens permetran arribar al cúmul des de Tau i Zeta, encara que és possible que només posar els 7×50 el vegem a la primera seguint l’aproximació a ull nu dels dos triangles.

Hem de fer esment que al passar M54 venint de M70, hem de fer un gir radical per anar cap a M55.  Aquest gest ens pot enganyar molt, pensant que estem baixant, però realment M54 i M55 estan a gairebé la mateixa declinació. L’efecte és degut a que la tetera de Sagitari està molt girada cap a l’oest.

Amb 7×50 veig M55 gran i clar, però poc lluminós. No li veig gradient. És un objecte que quan hi has passat una vegada per sobre amb els prismàtics, ja es troba sempre de manera inconfusible. Crec que el trobo de seguida sobretot perquè el veig gran.

A sota, els mapes mut i interpretat amb l’estratègia de cerca quan el cel és molt dolent. Si el cel és bo, el trobarem només amb l’aproximació a ull nu. El nord és a dalt i l’est és a l’esquerra.

L’itinerari segueix una línia perpendicular a la base de l’ansa de la tetera, formada per Tau i Zeta. Si posem Tau i Zeta a la vora del camp, hem de passar quatre figures per arribar a un triangle. Ho dibuixat en verd.

Sortint de Tau i Zeta trobem primer un parell d’estrelles molt clar, un altre parell i després una línia en angle formada per tres estrelles. A continuació un angle que inclou dues estrelles bessones molt juntes i una mica més dèbils.  Si ara desplacem una mica els prismàtics ja ens apareix el triangle de referència i de seguida, sense cap tipus de dificultat, veurem el cúmul. A l’altre costat de M55 veurem dues estrelles molt vistoses, M55 està entre les dues estrelles i el triangle anterior.

Podem acabar l’itinerari veient el magnífic asterisme què inclou Omega de Sagitari. Si treiem els prismàtics veurem que es veu a ull nu. Ens anirà bé perquè seguint la línia M55-asterisme arribarem més amunt a M75, el següent objecte de la marató Messier.

 

Al blog Quadern d’observació hi ha un article sobre la localització de M55 amb 15×85.

 

A la pàgina Seqüència 6.1: objectes, de la web Marató Messier de memòria, hi ha l’encadenament de la localització d’aquest cúmul amb la dels altres objectes de la seqüència de la marató.

 

El cúmulo globular Messier 70 con prismáticos de 7×50

Leer el texto en catalán

M70 en la wikipedia

M70 (NGC6681) es un objeto difícil de ver con 7×50. Quizás difícil no es la palabra exacta, su posición es fácil de encontrar porque tiene referencias claras y fáciles, aunque muchas veces el cúmulo no se puede observar con 7×50 a causa del estado del cielo. Más que difícil, creo que es un objeto que requiere paciencia.

La estrategia de localización pasa por memorizar la posición de un paralelogramo, dos triángulos y una cadenita de cuatro estrellas. Con estas cuatro estructuras podremos visualizar perfectamente la posición del cúmulo y saber si lo vemos o no.

En maratón, hay que tener muy bien preparado el campo, porque en caso contrario perderemos mucho tiempo. Si en el objeto anterior, M69, hemos tenido problemas, no vale la pena continuar con 7×50, podemos poner directamente un instrumento más potente. De hecho, M70 es el objeto que marcará qué instrumento mínimo hemos de poner en la secuencia.

M70 se parece mucho al objeto anterior de la maratón, M69, pero es un poco más difícil de ver. Los dos objetos exigen un buen cielo.

 

Con 7×50 podemos seguir diferentes estrategias de búsqueda, acercarnos desde Kaus Australis (Eps Sgr, 1.79), siguiendo el zigzag de estrellas que nos lleva al triángulo que contiene M69, o bien centrar directamente los prismáticos en el punto medio de la línea Ascella-Kaus Australis, es decir en medio de la base de la tetera de Sagitario. Ascella es Zet Sgr (2.60).

Debajo, el mapa con 7×50, el norte está arriba y el este a la izquierda. Vemos M70 centrado en la línea Kaus Australis-Ascella, en las dos puntas de la base de la tetera de Sagitario.

Vemos que M69, M70 y M54 están en el mismo campo visual de los 7×50, se pueden localizar a la vez.

 

Viniendo de Kaus podemos seguir el itinerario descrito en el artículo de M69 con 7×50 del Cuaderno de observación.

Saliendo de Kaus, pasamos los dos triángulos opuestos y el triplete, y llegamos al triángulo que incluye M69 como vértice norte. Al este del triángulo hay cuatro estrellas (7.78, 7.29, 7.86 y 8.08) que forman un paralelogramo inclinado hacia el oeste, muy fácil de ver. Más allá, hacia el este, hay seis estrellas que forman dos triángulos muy vistosos, uno de 7.70, 7.39 y 7.58, y el otro de 7.74, 8.76 y 6.69.

A esta zona también podemos acceder directamente poniendo los prismáticos en el centro de la base de la tetera, el paralelogramo y los dos triángulos estarán en el tercio central del campo.

Debajo, los mapas mudos e interpretados, el norte está arriba y el este a la izquierda.

La referencia de M70 es el lado este del paralelogramo, formado por dos estrellas de 7.78 y 8.08, en el mapa siguiente lo vemos en amarillo. Al este de este lado hay una cadenita de cuatro estrellas de 9.27, 9.89, 9.18 y 9.21. Según el estado del cielo es posible que esta cadena aparezca y desaparezca, hemos de esperar a ver varias veces las cuatro estrellas para poder visualizarla de manera constante, memorizando su posición en relación a las estrellas de 7.78 y 8.08 del lado este del paralelogramo, que posiblemente veamos de manera continua.

El cúmulo está al norte de la cadenita, alineado con el lado largo del norte del paralelogramo. Hemos de fijar la vista en las dos estrellas y en la cadenita, si la vemos. En los mapas podemos observar que M70 y las dos estrellas del lado este del paralelogramo forman un triángulo rectángulo. El cateto superior, que marca la distancia al cúmulo, es más o menos la mitad del otro cateto.

Ahora que sabemos exactamente dónde está, basta con esperar a que aparezca el cúmulo.

Según como, nos podría parecer que una parte de la cadenita es un objeto, realmente lo hemos de buscar un poco más al norte, alineado con el lado del paralelogramo.

 

Debajo, algunos apuntes del cuaderno de campo:

2 de septiembre de 2016, Àger, 42º de latitud.  T: 22º, humedad: 53%.  SQM: 21.56 al norte y 21.28 en el cenit. Cielo raso en el cenit y muy sucio hasta los 15º de altura. Todo el cielo grisáceo, parece limpio pero realmente no lo está. En el satélite IR se ven grandes franjas de nubes laminares que vienen del NW peninsular y del Atlántico.

Prismáticos Helios Apollo 7×50.

He de reconstruir constantemente el paralelogramo porque no veo a la vez las cuatro estrellas. Me concentro largo tiempo en el lado este del paralelogramo, en las estrellas de 7.78 y 8.08.  La cadenita de estrellas de magnitud nueve aparece de tanto en tanto en visión lateral, pero hoy no veo claro que es una cadenita de cuatro estrellas. Parece un objeto más o menos alargado. Podría parecer que he encontrado el cúmulo, pero sé dónde está, más arriba, alineado con el lado norte del paralelogramo.  Estoy un buen rato al acecho, pero hoy M70 no se deja ver.

Con los 15×85 veo perfecta la cadenita de estrellas de magnitud nueve y M70 se ve claro e inconfundible, pero pequeño y débil. Con 7×50 no lo veo.

 

3 de septiembre de 2016, Àger, 42º de latitud.  T: 22º, humedad: 48%.  SQM: 21.44 al norte y 21.21 en el cenit. Cielo raso en el cenit y muy sucio hasta los 15º de altura. Todo el cielo es grisáceo, perece limpio, pero realmente no lo está. Se repite el escenario de ayer. En el satélite IR se continúan viendo las grandes franjas de nubes laminares que vienen del NW peninsular y del Atlántico.

Prismáticos Helios Apollo 7×50.

Se repite la situación de la pasada noche. Veo el paralelogramo y los dos triángulos que tiene al este. Con visión lateral veo la cadenita de estrellas de magnitud nueve pero donde debería estar M70 solo veo el gris del fondo del cielo. No veo el cúmulo.

 

28 de septiembre de 2016.  Àger, 42º de latitud.  Entre las 21h y las 22.25h.

A las 22.25h T: 14º y 60% de humedad.  SQM: 21.48 al norte y 21.25 en el cenit.

Prismáticos Helios Apollo 7×50.

Se ha terminado el verano y no he visto aún M70 con 7×50, por tanto hoy le dedicaré una buena parte de la sesión, hasta que aparezca. El cielo es muy claro, empiezo temprano y ya es muy estable.

Como esto puede ser largo, lo tengo todo bien preparado, mesa, silla y tumbona, la tableta de dibujo de luz roja (Kaiser negative/slide Light Box), los Helios Apollo 7×50 y los Helios Apollo 15×85 montados en el trípode grande.

Estaré mucho tiempo quieto y me he puesto las botas y la ropa de invierno, y tengo a mano la manta polar que me sirve para taparme y para ponermela encima de la cabeza y de los prismáticos para evitar la luz del cielo nocturno.

En la mesa, linternas, prismáticos de 7×50, termohigrómetro, SQM, tableta de dibujo, papel, etc.  A 14º de T y 60% de humedad los papeles aún están casi secos. Para controlar el brillo de la luz de la tableta de dibujo, que es una caja de luz blanca, tengo pegada encima una funda de plástico rojo transparente, dentro de la que voy poniendo láminas rojas para ir disminuyendo la luz. Cuando tengo la vista ya muy adaptada, pongo también papeles de folio blanco dentro de la funda roja para atenuar aún más la luz. Es un modo muy efectivo de controlar la iluminación de la caja de luz. He probado muchos sistemas de dibujo, incluyendo tabletas digitales de diferentes modelos y marcas y esta caja de luz es la que me va mejor.

Trabajo con papeles cortados a DIN A5, muchos con un círculo ya impreso ocupando casi todo el centro del papel. En otras hojas, el círculo ocupa solo la parte izquierda y escribo en la derecha.

 

Inicio la sesión de M70 a las 21h. Voy directo a M69, perfecto, voy a M70 y no está, el campo está vacío. Aún no tengo la vista adaptada.

Pongo los 15×85 para ir adaptando y repaso el campo: las estrellas de 7.78-8.08 del lado este del paralelogramo, la cadenita y la estrella 8.86/8.93 (TheSky6/CdC) de encima.

Vuelvo a los 7×50: el paralelogramo y los dos triángulos del este. Las dos estrellas, de 7.78 y 8.08, que forman el lado este del paralelogramo están siempre. La cadenita de estrellas de magnitud nueve aparece y desaparece. La estrella de 8.86/8.93 también aparece y desaparece.

Al cabo de un rato, flash, aparece M70, y se queda unos instantes, es relativamente grande para lo que esperaba. Cuando digo grande me refiero comparado con la puntualidad de las estrellas.

Lo veo pequeño, difuso, nebular, fantasmal, casi invisible, pero me permite verlo unos instantes con 7×50.  Enseguida desaparece.

 

Quizás llevo media hora y me ha enseñado la cara unos pocos segundos. por tanto, estadísticamente, si estoy media hora más, volveré a verlo. En realidad será una hora más, una hora y veinticinco minutos en total, con la vista fija en un solo punto, la técnica que he utilizado para cazar algún que otro asteroide en visual o ver detalles de la Luna.

 

Al final ha venido unas cuantas veces.  Ha sido una noche memorable. El objeto estaba ya sólo a 12º de altura sobre el horizonte.

 

En el blog Cuaderno de observación hay un artículo sobre la observación de M70 con 15×85.

 

En la página Secuencia 6.1: objetos, de la web Maratón Messier de memoria, está explicado el encadenamiento de las localizaciones de este cúmulo con las de los otros objetos de la secuencia de la maratón.

 

 

El cúmul globular Messier 70 amb prismàtics de 7×50

Leer el texto en castellano

M70 a la wikipèdia

M70 (NGC6681) és un objecte difícil de veure amb 7×50. Potser difícil no és la paraula exacta, la seva posició és fàcil de trobar perquè té referències clares i fàcils, però moltes vegades el cúmul no es pot observar amb 7×50 a causa de l’estat del cel. Més que difícil és un objecte que exigeix paciència.

L’estratègia de localització passa per memoritzar la posició d’un paral·lelogram, dos triangles i una cadeneta de quatre estrelles. Amb aquestes quatre estructures podrem visualitzar perfectament la posició del cúmul i saber si el veiem o no.

En marató, s’ha d’haver preparat molt bé el camp, perquè sinó, hi perdrem molt temps. Si amb l’anterior objecte, M69, hem tingut problemes, no val la pena continuar amb 7×50, podem posar directament un instrument més potent. De fet, M70 és l’objecte que marcarà quin instrument mínim hem de posar a la seqüència.

M70 s’assembla molt a l’objecte anterior de la marató, M69, però és una mica més difícil de veure. Els dos objectes exigeixen un bon cel.

 

Amb 7×50 podem seguir diferents estratègies de cerca, venir des de Kaus Australis (Eps Sgr, 1.79), seguint la ziga-zaga d’estrelles què ens porta al triangle que conté M69, o bé centrar directament els prismàtics al punt mig de la línia Ascella-Kaus Australis, és a dir al mig de la base de la tetera de Sagitari. Ascella és Zet Sgr (2.60).

A sota, el mapa amb 7×50, el nord és a dalt i l’est a l’esquerra. Veiem M70 centrat a la línia entre Kaus Australis i Ascella, a les dues puntes de la base de la tetera de Sagitari.

Veiem que M69, M70 i M54 són al mateix camp visual dels 7×50, es poden localitzar els tres alhora.

 

Venint des de Kaus podem seguir l’itinerari descrit a l’article de M69 amb 7×50 del blog Quadern d’observació.

Sortim de Kaus, passem els dos triangles oposats i el triplet i arribem al triangle que inclou M69 com a vèrtex nord. A l’est d’aquest triangle hi ha quatre estrelles (7.78, 7.29, 7.86 i 8.08) que formen un paral·lelogram una mica inclinat cap a l’oest, molt fàcil de veure. Més enllà, cap a l’est, hi ha sis estrelles que formen dos triangles molt vistosos, un de 7.70, 7.39 i 7.58, i l’altre de 7.74, 8.76 i 6.69.

A aquesta zona hi podem anar directament posant els prismàtics just al mig de la base de la tetera, el paral·lelogram i els dos triangles seran al terç central del camp.

A sota, els mapes sense noms i interpretat, el nord és a dalt i l’est a l’esquerra.

La referència de M70 és el costat est del paral·lelogram, format per dues estrelles de 7.78 i 8.08, al mapa de sota el veiem en groc. A l’est d’aquest costat hi ha una cadeneta de quatre estrelles de 9.27, 9.89, 9.18 i 9.21. Segons l’estat del cel és possible que aquesta cadeneta aparegui i desaparegui, hem d’esperar a veure-la unes quantes vegades per a poder visualitzar-la de manera constant, memoritzant la seva posició en relació a les estrelles de 7.78 i 8.08 del costat est del paral·lelogram, que possiblement vegem de manera continuada.

El cúmul és al nord de la cadeneta, alineat amb la vora nord del paral·lelogram. Hem de fixar la vista a les dues estrelles i si hi és, a la cadeneta. Als mapes podem observar que M70 i les dues estrelles del costat est del paral·lelogram formen un triangle rectangle. El catet superior, que marca la distància al cúmul, és més o menys la meitat que l’altre catet.

Ara que sabem exactament on és, només cal esperar a que aparegui el cúmul.

Segons com, ens pot semblar que una part de la cadeneta és un objecte, l’hem de buscar una mica més al nord, alineat amb el costat del paralel·logram.

 

A sota, alguns apunts del meu Quadern d’observació:

2 de setembre de 2016, Àger, 42º de latitud.  T: 22º, humitat: 53%.  SQM: 21.56 al nord i 21.28 al zenit. Cel ras al zenit i molt brut fins a 15º d’altura. Tot el cel és grisós, sembla net, però realment no ho és. Al satèl·lit IR es veuen grans franges laminars de núvols alts què venen del NW de la península i de l’Atlàntic.

Prismàtics Helios Apollo 7×50.

He de reconstruir constantment el paral·lelogram, ja que no veig alhora les quatre estrelles. Em concentro llarga estona en el costat est del paral·lelogram, a les estrelles de 7.78 i 8.08.  La cadeneta d’estrelles de magnitud nou apareix de tant en tant en visió lateral, però avui no veig clar què és una cadeneta de quatre estrelles. Sembla un objecte més o menys allargat. Podria semblar que he trobat el cúmul, però sé on és, és més amunt, alineat amb el costat del paral·lelogram.  Estic força estona a l’aguait, però avui no es deixa veure.

Amb els 15×85 veig perfecta la cadeneta d’estrelles de magnitud nou i M70 es veu clar i inconfusible, però petit i dèbil. Amb 7×50 no el veig.

 

3 de setembre de 2016, Àger, 42º de latitud.  T: 22º, humitat: 48%.  SQM: 21.44 al nord i 21.21 al zenit. Cel ras al zenit i molt brut fins a 15º d’altura. Tot el cel és grisós, sembla net, però realment no ho és. Fa el mateix temps que ahir. Al satèl·lit IR es veuen grans franges laminars de núvols alts què venen del NW de la península i de l’Atlàntic.

Prismàtics Helios Apollo 7×50.

Es repeteix la situació d’ahir. Veig el paral·lelogram i els dos triangles què té a l’est. Veig amb visió lateral la cadeneta d’estrelles de magnitud nou i al lloc on hi ha M70 només veig la grisor del fons de cel. Però no veig el cúmul.

 

28 de setembre de 2016.  Àger, 42º de latitud.  Entre les 21h i les 22.25h.

A les 22.25h T: 14º i 60% d’humitat.  SQM: 21.48 al nord i 21.25 al zenit.

Prismàtics Helios Apollo 7×50.

S’ha acabat l’estiu i no he vist encara M70 amb 7×50, per tant avui hi dedicaré una bona estona, fins que aparegui. El cel és molt clar, començo aviat i ja és molt estable.

Com que la cosa pot ser llarga, ho tinc tot ben preparat, taula, cadira i tumbona, la tauleta de dibuix de llum vermella (Kaiser negative/slide Light Box), els Helios Apollo 7×50 i els Helios Apollo 15×85 muntats al trípode gran.

Com que m’estaré força estona quiet, m’he posat les botes i la roba d’hivern, i tinc a mà la manta polar que em serveix per tapar-me i per posar-me-la a sobre del cap i dels prismàtics per tapar la llum del cel.

A la taula, llanternes, prismàtics de 7×50, termohigròmetre, SQM, tauleta de dibuix, paper, etc. A 14º de T i 60% d’humitat els papers gairebé són encara secs. Per controlar la llum de la tauleta de dibuix, què és una caixa de llum blanca, hi tinc enganxada a sobre una funda de plàstic vermell, dins de la qual hi vaig posant làmines de plàstic vermell per disminuir la llum. Quan ja estic molt adaptat, hi poso també a dins, làmines de paper blanc. És un sistema molt efectiu de controlar el flux de llum de la caixa de llum de dibuix. He provat molts sistemes de dibuix, fins i tot tauletes digitals de diferents marques i la caixa de llum és la que em va millor. Treballo en papers A5, ja tallats, i molts amb un cercle ja imprès ocupant gairebé tot el paper. En altres fulls, ocupa només la part esquerra del paper i escric a la part dreta.

 

Inicio sessió de M70 a les 21h. Vaig directe a M69, perfecte, vaig a M70 i no hi és, el camp està buit. No he adaptat encara.

Poso els 15×85 per anar adaptant i vaig repassant el camp.  Tenia por de que l’estrella de 9.89 em pugués confondre, però amb els 15×85 comprovo què és menys brillant què el cúmul, cosa ben lògica.

Repasso el camp 7.78-8.08, el costat est del paral·lelogram, la cadeneta, i l’estrella de 8.86/8.93 (TheSky6/CdC) de sobre.

Torno a posar els 7×50: paral·lelogram, els dos triangles de l’est.   Les dues estrelles, de 7.78 i 8.08, què formen el costat est del paral·lelogram hi són sempre. La cadeneta d’estrelles de magnitud nou apareix i desapareix.  L’estrella de 8.86/8.93 també apareix i desapareix.

Al cap d’una estona, flash, apareix M70, i s’hi queda una estona, és relativament gran pel què esperava. Quan dic gran, vol dir en relació a la puntualitat de les estrelles del voltant.

 

El veig petit, difús, nebular, fantasmal, gairebé invisible, però deixa que el vegi uns moments amb 7×50. Desapareix.

Potser porto mitja hora i m’ha ensenyat el nas uns pocs segons. Per tant, estadísticament, si m’hi estic mitja hora més, el tornaré a veure. Al final m’hi estaré una hora més, una hora i vint-i-cinc minuts en total, amb la vista fixa en un sol punt, la tècnica què he utilitzat per caçar algun que altre asteroide en visual.

Al final ha vingut unes quantes vegades.  Ha estat una nit memorable. L’objecte estava només a 12º d’altura sobre l’horitzó.

 

Al blog Quadern d’observació hi ha un article sobre la localització de M70 amb 15×85.

 

A la pàgina Seqüència 6.1: objectes, de la web Marató Messier de memòria, hi ha l’encadenament de la localització d’aquest cúmul amb la dels altres objectes de la seqüència de la marató.

 

 

El cúmulo globular Messier M69 con prismáticos de 7×50

Leer el texto en catalán

M69 a la wikipedia

Cerca de la base de la tetera de Sagitario hay tres cúmulos globulares: M69, M70 y M54.

Los tres objetos se pueden ver a la vez en el campo de los 7×50.

M69 y M54 se parecen bastante con instrumentos pequeños, M70 es más débil y más difícil.

Todos los mapas de la página tienen el norte arriba y el este a la izquierda.

La primera vez que intentemos localizar M69 con 7×50 puede resultar un poco difícil, pero las estrellas de campo constituyen buenas referencias y no hay dificultad en localizarlo cuando ya lo hayamos hecho alguna vez.

Si llegamos en maratón a estos objetos con un buen cielo y de fondo oscuro, con 7×50 podremos ver los cinco primeros objetos de la secuencia, M28, M22, M69, M70 y M54, casi a la vez .  Si el cielo es mediocre, será preferible utilizar directamente un instrumento más potente.

Si es la primera vez que intentamos localizar M69 (NGC6637) con 7×50, es mejor alternar estos prismáticos con otros de más potentes como los 15×85.

En maratón con prismáticos son tres objectos que se han de haber preparado bien, sobretodo en las latitudes des de las que acostumbramos a observar, los 42º norte de Àger y Lleida.

De hecho, Stoyan en su Atlas nos explica que Messier en las observaciones de 1764 busca y no encuentra M69 en la posición de un objeto que marca el catálogo de Lacaille de 1755, donde están las observaciones de 1751 y 52. Messier tendrá que esperar a 1780 para encontrarlo, aunque a 1.2º de la posición marcada por Lacaille.

París está casi en el paralelo 49 y estos objetos aún están más bajos sobre el horizonte que desde nuestra latitudes.

El mismo Stoyan nos dice dice: “a very small nebula can be made out even 10×50 binoculars”, dándonos un diámetro mínimo de 50mm.

M69 tiene una magnitud de entre 7.4 y 7.7 según Stoyan, aunque en la bibliografía hemos encontrado magnitudes de entre 6.1 y 8.31.

 

Para localizar el objeto, buscamos a simple vista Kaus Australis (Eps Sgr, 1.79), la estrella de la derecha (sudoeste) de la base de la tetera. Luego buscamos también a simple vista Phi de Sagitario (3.17), la estrella de la parte izquierda (este) de la tapa de la tetera. Hemos de visualizar M69 a simple vista en la línia Kaus-Phi, a un cuarto de la distancia, en la parte de Kaus. Visualizar significa que nos imaginamos dónde está, aunque no lo veamos. Es siempre el paso previo a poner los prismáticos.

 

Si centramos los 7×50 en Kaus (Eps Sgr), observaremos que hacia al nordeste hay un zigzag de estrellas de magnitudes 5, 6 y 7 que podemos visualizar en diferentes formas geométricas.

Debajo, el mapa con el zigzag de estrellas. En el centro de la imagen vemos Kaus Australis (Eps Sgr) y encima, arriba a la izquierda, el cúmulo con la estrella de 8.02 que tiene al lado. Más abajo hay dos mapas interpretados. Todos los mapas tienen el norte arriba y el este a la izquierda.

Saliendo de Kaus hacia el nordeste vemos un triángulo con el vértice mirando a Kaus. La estrella más brillante (6.30) es la que mira a Kaus, las otras son de 7.14 la del norte y de 7.04 la del sur.

M69 está en la línea Kaus-estrella de 6.30-estrella de 7.14, la del norte del triángulo. El cúmulo está a una distancia equivalente a un poco más del doble de la distancia Kaus-estrella de 7.14, o bien a unas cinco veces la distancia Kaus-estrella de 6.30.

Si no encontramos el objeto a la primera nos podemos acercar a él por el sur.

Al otro lado del citado triángulo hay otro más rectángulo, situado de manera simétrica al anterior, entre los dos forman un rombo irregular, en forma de cometa. El extremo opuesto a Kaus puede parecer un objeto, pero realmente es un vistoso triplete de 7.70, 8.23 y 8.70 que a pocos aumentos puede confundir, pues centra mucho la atención del observador.

Más allá del triplete, en el sentido del radio que estamos siguiendo des de Kaus, hay dos estrellas muy brillantes, de 5.37 y 5.28.

El cúmulo está haciendo triángulo casi rectángulo con estas dos estrellas, justo al norte de la de 5.37 y a una distancia como la que separa las dos estrellas.

De hecho, quizás a la primera no veremos el cúmulo sino la estrella de 8.02 que está tocando al cúmulo. Si nos fijamos, veremos que tocando a la estrella, en la parte sudeste, está el cúmulo. El cúmulo y la estrella forman un doblete de magnitud cercana a 8. Una estrella que vemos bien definida de 8.02 y una estrella débil y nebulosa de casi 8 que es el cúmulo.

Podemos observar también que el cúmulo está alineado con el lado sur-norte del asterismo en forma de cometa. Si salimos de la estrella de 7.04 y vamos subiendo hacia el norte, pasamos el triplete y a dos o tres veces más de distancia encontramos el cúmulo.

Una vez centrado el objeto con 7×50 lo podemos confirmar viendo con la estrella que hace doblete con el cúmulo, que es el vértice norte de un triángulo, y que el lado sur de este triángulo tiene una estrella en el centro, aunque un poco desplazada al norte.

 

Con 7×50 veo M69 pequeño y débil, nebuloso, globular pero irregular, inconfundible por la estrella.

 

Es interesante memorizar bien este campo si queremos venir desde M28 y M22 sin bajar los prismáticos. El triángulo, el cometa y el triplete nos indicarán que hemos llegado a Kaus y que hemos de girar hacia el nordeste para buscar el triángulo cuyo extremo norte es M69.

 

Como podemos observar en el mapa que sigue, M69 y M70 están más allá del centro galáctico. Parece ser que son objetos que nunca dejan el bulbo de la Galaxia.

La referencia 0,0 de los círculos de distancia es el centre galáctico, no es un mapa galáctico normal con el centre en el sistema solar. En nuestro caso, éste está abajo a la derecha.

Como podemos ver, M69 y M70 están proximos entre ellos, son objetos del hemisferio sur galáctico, como todos los objetos, cúmulos globulares, de esta secuencia.

Encontrarán más información sobre estas cuestiones galácticas en la página Secuencia 6.1: introducción, de la web de la Maratón Messier de memoria.

 

En el blog Cuaderno de observación hay un artículo sobre la localización de M69 con 15×85.

 

En la página Secuencia 6.1: objetos, de la web Maratón Messier de memoria, está explicado el encadenamiento de las localizaciones de este cúmulo con las de los otros objetos de la secuencia de la maratón.

 

 

 

El cúmul globular Messier 69 amb prismàtics de 7×50

Leer el texto en castellano

M69 a la wikipèdia

Prop de la base de la tetera de Sagitari hi ha tres cúmuls globulars, M69, M70 i M54.

Els tres objectes entren alhora al mateix camp dels 7×50.

M69 i M54 s’assemblen bastant amb aquests instruments petits, M70 és més dèbil i més difícil.

Tots els mapes tenen el nord a dalt i l’est a l’esquerra.

La primera vegada que els intentem localitzar amb 7×50 pot resultar una mica difícil, però les estrelles de camp formen molt bones referències i no hi ha dificultat en trobar-los quan els hem vist unes quantes vegades.

Si en marató quan arribem a aquests objectes tenim un cel molt bo i amb un fons de cel ben fosc, podrem veure els cinc primers objectes de la seqüència, M28, M22, M69, M70 i M54, gairebé alhora amb 7×50.  Si el cel és mediocre, és millor utilitzar directament un instrument més potent.

Si és la primera vegada que intentem localitzar M69 (NGC6637) amb 7×50 és millor alternar aquests prismàtics amb uns de més potents, com els 15×85.

En marató amb prismàtics són tres objectes que s’han d’haver preparat molt bé, sobretot en les latituds des de les quals acostumem a observar, els 42º nord d’Àger i Lleida.

De fet, Stoyan al seu Atlas ens explica que Messier a les observacions de 1764 busca i no troba M69 en la posició d’un objecte que marca el catàleg de Lacaille de 1755, on hi ha les observacions de 1751 i 52. Messier s’haurà d’esperar al 1780 per trobar-lo, encara que a 1.2º de la posició marcada per Lacaille.

París és gairebé al paral·lel 49 i aquests objectes són encara molt més baixos sobre l’horitzó que des de les nostres latituds.

El mateix Stoyan ens diu: “a very small nebula can be made out even 10×50 binoculars”, i ens dóna un diàmetre mínim de 50mm.

M69 té una magnitud entre 7.4 i 7.7 segons Stoyan, encara que a la bibliografia hem trobat magnituds d’entre 6.1 i 8.31.

 

Per localitzar l’objecte, busquem a ull nu Kaus Australis (Eps Sgr, 1.79), l’estrella de la dreta (sud-oest) de la base de la tetera. Ara busquem també a ull nu Phi de Sagitari (3.17), l’estrella de la part esquerra (est) de la tapa de la tetera. Hem de visualitzar M69 a ull nu en la línia Kaus-Phi, a un quart de la distància, a la part de Kaus. Visualitzar vol dir que ens imaginem on és, sense veure’l.

 

Si centrem els 7×50 a Kaus (Eps Sgr), observarem que cap al nord-est hi ha una ziga-zaga d’estrelles de magnituds 5, 6 i 7 que podem visualitzar fent diferents formes geomètriques.

A sota, el mapa amb la ziga-zaga d’estrelles. Al centre de la imatge hi ha Kaus Australis (Eps Sgr) i a dalt a l’esquerra el cúmul amb l’estrella de 8.02 que hi ha tocant. A sota hi ha el mapa interpretat. Tots els mapes tenen el nord a dalt i l’est a l’esquerra.

Només sortir de Kaus cap al nord-est veiem un triangle amb el vèrtex mirant a Kaus. L’estrella més brillant (6.30) està encarada a Kaus, les altres dues són de 7.14 la del nord i 7.04 la del sud.

M69 està en la línia de Kaus-estrella de 6.30-estrella de 7.14, la del nord del triangle. El cúmul està a una distància equivalent a una mica més del doble de la distància Kaus-estrella de 7.14, o bé a unes cinc vegades la distància Kaus-estrella de 6.30.

Si no trobem l’objecte a la primera ens hi podem atansar pel sud.

A l’altre costat del triangle citat n’hi ha una altre de més aixafat, més rectangle, simètric a l’anterior, entre els dos formen un rombe irregular, en forma d’un estel dels que envolem els dies de vent. L’extrem oposat a Kaus pot semblar un objecte, realment és un bonic triplet de 7.70, 8.23 i 8.70. Pot confondre a l’observador perquè capta molt l’atenció i amb pocs augments pot ser que no interpretem bé que és un triplet.

Més enllà del triplet, en el sentit del radi que estem seguint des de Kaus, hi ha dues estrelles molt brillants, de 5.37 i 5.28.

El cúmul està fent triangle gairebé rectangle amb aquestes dues estrelles, just al nord de la de 5.37 i a una distància com la que separa les dues estrelles.

De fet, potser a la primera no veurem el cúmul sinó l’estrella de 8.02 què és a tocar del cúmul. Si ens hi fixem veurem que tocant a l’estrella, a la part sud-est, hi ha el cúmul. El cúmul i l’estrella fan un doblet de magnitud gairebé 8. Una estrella que veiem ben definida de 8.02 i una estrella dèbil i nebulosa de gairebé 8 què és el cúmul.

Si ens hi fixem, veurem que el cúmul està encarat amb el costat sud-nord de l’asterisme en forma d’estel. Si sortim de l’estrella de 7.04 i anem amunt, passem el triplet i dues o tres vegades més de distància trobem el cúmul.

Un cop centrat l’objecte amb 7×50 podem confirmar-lo veient que té una estrella que fa doblet amb el cúmul, que és el vèrtex nord d’un triangle, i que el costat sud del triangle té una estrella al centre, encara que una mica desplaçada al nord.

 

Amb 7×50 veig M69 petit i dèbil, nebulós, globular però irregular, inconfusible per l’estrella.

 

Cal memoritzar bé aquest camp si volem baixar des de M28 o M22 sense treure els ulls dels prismàtics. El triangle, l’estel d’envolar, i el triplet, ens diran que hem arribat a Kaus i que hem de girar al nord-est per buscar el triangle que conté M69.

Quan passem per aquest camp amb instruments molt poc potents, el triplet ens pot semblar un objecte.

 

Com es pot veure al mapa de sota, M69 i M70 són més enllà del centre galàctic. Sembla que són objectes que mai deixen el bulb de la Galàxia.

La referència 0,0 dels cercles de distància és el centre galàctic, no és un mapa galàctic normal amb el centre al sistema solar. En el nostre cas, aquest és a baix a la dreta.

Com podem veure, M69 i M70 són propers entre ells, són objectes de l’hemisferi sud galàctic, com tots els objectes, cúmuls globulars, d’aquesta seqüència.

Trobareu més informació sobre aquestes qüestions galàctiques a la pàgina Seqüència 6.1: introducció, de la web de la Marató Messier de memòria.

 

Al blog Quadern d’observació hi ha un article sobre la localització de M69 amb 15×85.

 

A la pàgina Seqüència 6.1: objectes, de la web Marató Messier de memòria, hi ha l’encadenament de la localització d’aquest cúmul amb la dels altres objectes de la seqüència de la marató.

 

El cúmulo globular Messier 22 con prismáticos de 7×50

Ver el texto en castellano

M22 a la wikipèdia

El Gran cúmulo de Sagitario, M22  (NGC6656), es el cúmulo globular más brillante del cielo del hemisferio norte, encabezando la media docena larga de globulares que se pueden llegar a ver a simple vista.

De los aproximadamente 42º de Lleida o Àger, desde donde acostumbramos a observar, se ve bajo en el horizonte sur y no luce como desde menores latitudes. Si observásemos desde más al sur y lo viésemos alto, sería impresionante.

Con magnitud 5.1, si en vez de estar en plena Vía Láctea, estuviese en otra zona con el fondo de cielo más oscuro, aún sería mucho más espectacular.

Con unos 33′ de diámetro se ve grande como la Luna llena.  Al estar cercano a la eclíptica, lo podemos ver a veces cerca de algún planeta.

Encima y debajo, los mapas de la tetera de Sagitario con los dos cúmulos globulares, M22 y M28, que se localizan a la vez.  El norte está arriba y el este a la izquierda.

Si centramos los prismáticos de 7×50 en Lambda Sagitario (2.82), lo veremos fácilmente en el nordeste del campo, muy destacado.

Con 7×50 lo veo grande y globular, con el centro brillante, de aspecto estelar, pero no lo veo redondo, lo veo recortado en la parte noroeste.

Con 15×85 también lo veo recortado pero no le observo el centro tan brillante y estelar como con 7×50.

Es un cúmulo inconfundible y muy fácil de localizar, ya que se puede ver con cualquier instrumento, incluso a simple vista.

 

Debajo, el campo con 7×50. El norte está arriba y el este a la izquierda. El borde sur del campo está situado tangente tangente a Lambda y Phi de Sagitario, que forman la parte izquierda de la tapa de la tetera.

En el campo de Lambda y M22 hay bastantes tripletes vistosos que facilitan el reconocimiento de este campo cuando lo recorremos rápidamente con prismáticos. M22 está entre dos tripletes, aunque el del norte se puede visualizar como un cuadrilátero. Esto puede servir para confirmar el objeto.

 

En el blog Cuaderno de observación hay un artículo sobre la observación de M22 con 15×85.

 

En la página Secuencia 6.1: objetos, de la web Maratón Messier de memoria, está explicado el encadenamiento de las localizaciones de este cúmulo con las de los otros objetos de la secuencia de la maratón.

 

 

El cúmul globular M22 amb prismàtics de 7×50

Ver el texto en castellano

M22 a la wikipèdia

El Gran cúmul de Sagitari, M22  (NGC6656), és el cúmul globular més brillant del cel de l’hemisferi nord, encapçalant la mitja dotzena llarga de globulars que es poden arribar a veure a ull nu.

Des dels aproximadament 42º de Lleida o Àger, des d’on acostumem a observar, es veu baix a l’horitzó sud i no llueix com des de menors latituds. Si visquéssim més al sud i el tinguéssim alt, seria impressionant.

Amb magnitud 5.1, si en lloc de ser en plena Via Làctia, fos en un altre lloc amb el fons més fosc, encara seria molt més espectacular.

Amb uns 33′ de diàmetre es veu gran com una Lluna plena. En ser molt a prop de l’eclíptica, el podem veure a vegades a prop d’algun planeta.

A sobre i a sota, els mapes de la tetera de Sagitari amb els dos cúmuls globulars, M22 i M28, que es localitzen alhora.  El nord és a dalt i l’est a l’esquerra.

Si centrem els prismàtics de 7×50 a Lambda Sagitari (2.82), el veurem de seguida al nord-est, ja que destaca molt al camp.

Amb 7×50 el veig gran i globular, amb el centre brillant, d’aspecte estel·lar, però no el veig rodó, el veig escapçat per la part nord-oest.

Amb 15×85 també el veig escapçat però no li observo el centre tan brillant i estel·lar com amb 7×50.

És inconfusible i molt fàcil, ja que es pot veure amb qualsevol instrument i fins i tot a ull nu.

 

A sota, el camp amb 7×50. El nord és a dalt i l’est a l’esquerra. La vora sud del camp situada tangent a Lambda i Phi de Sagitari, que formen la part esquerra de la tapa de la tetera.

Al camp de Lambda i M22 hi ha bastants triplets que criden molt l’atenció i que faciliten reconèixer aquest camp quan hi passem ràpidament amb els prismàtics. M22 està entre dos triplets, encara què el del nord es pot visualitzar com un quadrilàter. Això pot servir per confirmar l’objecte.

 

Al blog Quadern d’observació hi ha un article sobre la localització de M22 amb 15×85.

 

A la pàgina Seqüència 6.1: objectes, de la web Marató Messier de memòria, hi ha l’encadenament de la localització d’aquest cúmul amb la dels altres objectes de la seqüència de la marató.